Girona Jazz Festival: experiments i experiència

GironaEl Girona Jazz Festival alterna concerts de caire més contemporani a mans de joveníssims intèrprets, amb altres on pontifica la veu de l’experiència, com és el cas de l’estatunidenca Sheila Jordan. La veritat és que el festival va progressant adequadament, i amb molts motius d’interès. Com cada any, els concerts a la Fundació Valvi i a la Casa de Cultura van congregar molta gent que cerca el tarannà més experimental, o al menys més contemporani, de les noves expressions jazzístiques. I les vam trobar agraïts. A la Valvi, el 20 de setembre, amb el joveníssim duet format per la vocalista Magalí Sare i el contrabaixista Manel Fortià, aquest últim, en particular, que palesa una forma extraordinària. Dos dies després li tocà a Threejay, trio que va delectar l’Auditori Viader amb les seves composicions instrumentals reflexives i planeres.

Però si els experiments s’agraeixen, l’experiència també. I un dels grans noms del certamen d’enguany era sens dubte la veterana cantant de Detroit Sheila Jordan, que va actuar a la Sala de Cambra de l’Auditori el diumenge 24. El nombre d’assistents era molt inferior a l’esperat, però almenys es notava que la majoria eren coneixedors del gènere i de la musa, que va revelar-se com un personatge encantador i amb un carisma a l’alçada de la seva trajectòria.

La veritat és que per ser algú de 88 anys (en farà 89 en novembre), Jordan es troba en estat de gràcia. Desprèn elegància i seguretat, interpel·la el públic amb un humor irreverent i trapella i segueix portant la coneguda ‘debilitat’ d’improvisar les lletres -fent referències autobiogràfiques, però també a Donald Trump, ‘Spain’ o Girona-. S’entreté llargament amb l’'scat', del qual és un dels grans exponents; estilísticament es desplega per l’herència novaiorquesa, omnipresent com el 'bebop' del seu mentor Charlie Parker, a part d’aproximacions puntuals al 'rythm & blues', al pop o a la música dels indígenes nord-americans.

A la veu se li noten els anys: ja no és càlida, dúctil i precisa com en els discos que va gravar el segle passat, com ara el magnífic ‘Portrat of Sheila’, originalment publicat el 1963. S’ha tornat més aspre i greu. Però es nota que l’escenari és la seva llar. La presència, el tarannà i l’expressivitat només poden pertànyer a algú que ha passat la vida cantant de forma totalment entregada (“si no fos pel jazz, ja no seria aquí”, va confessar) i gaudint de la companya, afortunada, però també justa, de grans músics.

El mateix podem dir del Trio d’Albert Sanz que l’acompanyava. Els tres músics van mantenir certa discreció per no prendre el protagonisme a l’estrella. Tanmateix, el contrabaixista Javier Colina es va lluir, molt inspirat en els solos i en el curiós duet amb la cantant, un dels moments més brillants de la nit. I quan Jordan va aprofitar per fer un descans, el trio va versionar amb sofisticació ‘Eu sei que vou te amar’ (escrita a quatre mans per Jobim i Vinicius de Moraes), peça amb la qual van remarcar que el llegat i la influència del Brasil en el jazz actual segueix ben viva, com hem pogut comprovar en quasi tots els concerts d’enguany del Jazz Festival.

El periple no ha acabat encara: la cloenda serà el 30 de setembre amb l’actuació conjunta de Martí Serra & Mowgli, a l’aire ben fresc de la plaça dels Jurats. La cita serà l'estocada final a l’estiu. I qui sap si a més coses.