El centre del món
Alba Sabaté situa a Girona bona part de 'L'hotel blanc de la platja', la novel·la amb què va quedar finalista del Premi Prudenci Bertrana
Girona"Intenta ser el centre del món, no hi ha ningú més. Hi és ella. Les persones són això, es diu, l'esquifit i el gegantí centre del nostre món". Aquesta reflexió de la Virgínia, la dona de quasi cinquanta-tres anys que protagonitza 'L'hotel blanc de la platja', la novel·la amb què Alba Sabaté (Manresa, 1962) va quedar finalista del Premi Prudenci Bertrana, dóna unes quantes pistes sobre el contingut de l'obra: s'endinsa sense contemplacions en els pensaments més íntims d'una persona forçada a retrobar-se amb un passat que l'obliga a fer-se un munt de preguntes sobre ella mateixa i el seu present.
La mort del seu pare, a qui no veia des de feia molt de temps, fa que la Virgínia viatgi de Roma a Girona sense poder treure's del cap que fa poc que li han extirpat un pit i s'ha separat del pare del seu fill. "No sé si ha estat passar dels cinquanta, o la mort del pare. El cas és que tinc la sensació que la vida se m'escapa. Les coses m'anaven bé, què vols que et digui?, parella, feina, i fins i tot un fill cuiner japonès, i tot d'una, plof, així de clar, tot ho he engegat a rodar", li diu al seu primer amant d'adolescència mentre el cap li bull de paraules, records i emocions.
El retrobament amb la família i amb la ciutat estimada, que se li ofereix com "un jardí gebrat d'hivern", provoca en la protagonista una allau incontenible d'imatges i sensacions, la constatació que amb més de mitja vida travessada els neguits i les incerteses es mantenen i l'horitzó sempre sembla lluny. Com Rousseau, com Epicur al seu jardí, el pare de la Virgínia feia cada dia de bon matí el mateix passeig abans d'anar a treballar i, ara que és mort, ella es pregunta per què mai no va demanar-li per què ho feia; només és una de les moltes qüestions que li adreçaria si encara fos viu, el preludi d'una llarga sèrie d'explicacions que mai no li va donar: "Que havia estat malalta, que li havien tret un pit perquè hi tenia un mal dolent (...), que tenia por de morir i que tot i estimar l'Alberto l'havia hagut de deixar perquè no podia suportar que veiés el seu cos".
Alba Sabaté, que fins ara havia publicat quatre novel·les, exhibeix una prosa sòbria i reposada que combina descripcions precises i poètiques -"El cel és un clapejat de núvols blancs i grisos amb alguna clariana de color blau cel que es reflecteix també damunt de l'aigua"- amb línies d'indubtable força narrativa: "Fer alguna cosa. Tant se val el que sigui. Passar-se la mà pels cabells. Apujar-se les mitges. Mossegar-se les ungles. Posar-se la mà damunt del clítoris per sentir-se'l. Remenar i empassar-se els grumolls del sucre poc desfet del fons de la tassa. Fer servir les mans com es feien servir abans. Pastar pa i rentar roba. Matar conills". Només són dues mostres d'una obra que ve a dir que cada vida és com una pel·lícula, com una mena de percepció allargassada.
