LlagosteraJuliol s’apropa a la fi però continuem patint amb la duríssima omnipresència de l’oferta cultural estiuenca, sobretot musical. Així, el dijous passat, dia 19, es donava la molt esperada obertura de l’espai Village, inclòs en la programació del 9è Tempo – Connecta’t amb les Estrelles, amb bona afluència de gent. A l’acollidor escenari del passeig Arqueològic presentaven en directe Sanjosex & Carles Belda el resultat de la seva primera col·laboració discogràfica, ‘Càntut’, una bona prestació, tot i que les cançons eren potser massa tranquil·les per les ganes de festa de la majoria.
El mateix no es pot subscriure respecte a la sideral actuació, el divendres 20, de Jamie Cullum, descaradament un dels plats forts de l’edició del Porta Ferrada d’enguany. Amb la neuràlgica complicitat de la banda, el britànic va triomfar des del primer moment, i durant dues hores ho va fer la nombrosa platea que el va rebre extasiada a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols. Les cançons no formen una matèria primera extraordinària, però serveixen per omplir l’espectacle, sobretot quan es fa de forma tan entregada, explosiva i apassionada, ja que és evident que Cullum s’ho passa be, i contagia, ballant, tocant el piano, cantant, fent scat, rap, 'beatboxing' o fins i tot picant la batucada. Tot i així, el moment de la nit va ser el cover de ‘High and dry’, ara que està de moda versionar Radiohead.
A menys de 20 km cap a l’interior, just passat Llagostera, trobem la Masia Can Gascons, on per la sisena vegada es va consumar el Festival’Era, que amenaça de convertir-se en la principal cita alternativa de les comarques – amb permís de l’Aphònica i de l’Estrany, ambdós de Banyoles. Aquest any potser el cartell no brillava tant com la memorable edició del 2016, però les primeres bandes convocades (Renaldo & Clara, Nico Roig i Barbott) encara sota el sol esclafador del dissabte, van complir positivament, amb molts dels músics expressant una emoció sincera per l’oportunitat.
També ho van fer els Anímic, i aquesta prudència els va bé. Demostrant no només un aclaparador estat de forma, sinó de gràcia, el quintet de Collbató va entrar amb rigor i contundència, i va oferir als festivalers un concert de gran nivell, basat en les ambientacions fosques i electròniques del seu últim disc, ‘Skin’. Estem acostumats a veure’ls ajustats en petits locals, però la veritat és que tenen rotunditat i profunditat per encarar grans escenaris, ja que surten francament beneficiats amb les millors condicions tècniques. Haurien de ser nominats ‘banda resident’ de l’Era i venir cada any, com va passar amb Suede durant algunes edicions del Benicàssim.
Contràriament, els Cala Vento semblen funcionar millor en la proximitat de les petites sales que no pas en espai obert, ja que el format duo queda una mica exposat i fragilitzat entre arbres i camps de blat. Les expectatives eren altes per a la gran promesa de l’indie-rock empordanès, que, malgrat el magnífic crepuscle que els servia de fons, van sonar a sota de la inspiració habitual, no acabant d’engegar tot el potencial dels seus himnes urbans.
Els Manel eren la inclusió del programa que aixecava més controvèrsia, ja que no són una banda que encaixi gaire amb la línia del certamen. Més grandiloqüents i elèctrics en els arranjaments que antany, gran part del públic va corejar èxits com ‘Boomerang’ o ‘Al mar’. Tot i així, es nota que aquest nou perfil deutor del brit-rock amb pinzellades electròniques no és un registre natural al grup.
La festa durava fins a la matinada, però l’hora zenital la marcaven els Triángulo de Amor Bizarro. Els gallecs són possiblement la banda estatal que més gira pels festivals peninsulars a l’estiu, ja que d'energia i de ganes no els en falten. Aguanten el xoc, però flaquegen com a caps de cartell, ja què els falta carisma, com es desprèn del poc grau de comunicació amb els espectadors. I de passada, també certa substància musical, ja que són massa òbvies les concessions del seu rock ultrasònic i musculat a històrics com Jesus & Mary Chain, My Bloody Valentine o Dinosaur Jr.
A part d’això, un ambient molt distès, festiu i saludable, que fa realment de l’Era una fita a tenir en compte, també per la seva mida ideal, sense gaires aglomeracions. Potser fins i tot ja seria el moment de considerar allargar el certamen a tot el cap de setmana, en lloc que ocupi només el dissabte.
