Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

SALVADOR MACIP: “Ser científic i humanista a la vegada hauria de ser l’aspiració de tots”

Sovint la ciència i la ploma s’agermanen, i per això trobem en la història de la literatura grans escriptors que són alhora metges. En aquesta llista ja s’hi ha fet un lloc el metge, científic i escriptor Salvador Macip (Blanes, 1970). Al laboratori que dirigeix a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on investiga sobre el càncer i l’envelliment, Macip gaudeix i excel·leix tant com quan deixa volar la imaginació i es posa a escriure. La seva obra literària és extensa (set novel·les, un llibre de contes, cinc d’infantil i juvenil, quatre de divulgació i un mètode per aprendre anglès) i ha sigut reconeguda amb diversos premis, entre els quals el Joaquim Ruyra, el Carlemany o l’Europeu de Divulgació Científica.

El seu últim llibre, El secret de la banya embruixada (Animallibres), és el tercer que escriu a quatre mans amb Sebastià Roig. Hi surten dimonis, una banya de rinoceront que era de Salvador Dalí, l’espectre del gos de Truman Capote... Literatura fantàstica en estat pur?

És un llibre d’aventures i entreteniment, sobretot. Aquí els elements de gènere són l’excusa per sorprendre i divertir el lector... i per divertir-nos nosaltres.

Per a un científic, ¿fer literatura fantàstica o ciència-ficció és una vàlvula d’escapament? ¿La ciència és avorrida i li cal de tant en tant fer volar la imaginació?

No, amb la ciència m’ho passo igual o millor que escrivint! De tant en tant les meves dues feines es comuniquen i uso una idea científica de partida, com a Hipnofòbia o a El joc de Déu. Però no em veig com un escriptor de ciència-ficció. La utilitzo quan em convé, com ho faig amb recursos d’altres gèneres. Ara mateix estic preparant una novel·la realista...

Els llibres que escriu amb Sebastià Roig se’ls considera friquis. Hi està d’acord?

Admeto amb orgull ser friqui, i la literatura friqui pot tenir la mateixa qualitat que qualsevol altra. Gaudeixo molt treballant amb en Sebastià Roig perquè en això som iguals. Junts desbarrem més que sols, i és una cosa que m’agrada alternar amb projectes més seriosos.

Quins avenços que surten a les novel·les de ciència-ficció creu que poden ser una realitat més aviat del que ens pensem?

Tots! En les últimes dècades la ciència avança molt ràpid, sobretot la biomedicina. Abans, parlar de clons, manipulació genètica o cíborgs era ciència-ficció. Ara ja tenim les eines per fer tot això i més. Aviat seran realitats quotidianes.

La medicina i la literatura van sovint de bracet. Molts grans escriptors han sigut o són metges. Per què creu que és així?

En ciència és imprescindible saber escriure, observar i tenir imaginació, que són també les eines de l’escriptor. Hi ha una divisió absurda entre ciències i lletres que ens imposa el sistema educatiu. Ser científic i humanista a la vegada hauria de ser l’aspiració de tots.

¿Tindrem algun dia una eina capaç de regenerar les cèl·lules i evitar-ne la mort?

Evitar-la potser no, però retardar-la segur. Aconseguirem frenar el procés d’envelliment i no crec que hagin de passar segles per veure-ho.

Quin és el límit de la longevitat de l’ésser humà? ¿Arribarem a viure 150 anys?

Hi ha qui diu que aquest límit no existeix. Quan puguem evitar malalties com el càncer o l’Alzheimer ja veurem què passa. I quan tinguem els primers tractaments antienvelliment realment efectius se’ns obriran noves possibilitats, qui sap fins on!

¿Arribarà un moment que el càncer serà una malaltia com la grip?

Esperem que sí. Ja hi ha molts càncers que es curen, tot i que el tractament és més dur que el de la grip. Cada cop n’afegirem més a la llista, segur.

Fa uns anys va publicar un llibre que anima a no tenir por del càncer. Però continua morint molta gent de càncer, i això no convida a ser optimistes.

Costa veure-hi el costat positiu, però hi és. Ja hi ha més supervivents que gent que mor de càncer, i el percentatge continua creixent cada any. Sabem com prevenir-ne alguns, els detectem abans i els tractaments no paren de millorar. Fa un segle el càncer era una sentència de mort i ara almenys podem enfrontar-nos-hi. Si entenem què és i no li tenim por, tenim moltes més probabilitats de sortir-nos-en. Encara queda molta feina per fer, d’acord, però els progressos són prou importants per sentir-se optimista.

¿Els nous tractaments, més eficaços que els actuals, encara són lluny?

N’apareixen constantment. Fa només uns mesos se’n va aprovar un que funciona molt bé en certes leucèmies. No crec que en trobem mai cap que serveixi per aturar tots els càncers, però cada cop n’hi haurà més que funcionin bé en un càncer concret.

La prevenció, fins a quin punt és eficaç?

És essencial. Salva moltes vides i està a l’abast de tots. Només menjant bé, fent exercici, no fumant i bevent poc reduiríem el càncer espectacularment. També fent revisions periòdiques a partir de certa edat.

¿És dolorós haver de fer investigació a l’estranger?

Molts preferiríem fer-ho a casa nostra, esclar. Ara sóc en l’entorn adequat per a les investigacions que faig i el moment de la meva carrera, i això és el que compta.

Li han ofert investigar a Catalunya?

Espero poder tornar algun dia, quan les condicions siguin les adequades. Més que una plaça, el que cal és que hi hagi prou pressupost per finançar els projectes, que són llargs i cars. Amb les retallades recents, no pots garantir el futur de la teva recerca, i això fa que sigui més atractiu continuar a l’estranger.

Com es viu el procés sobiranista des del Regne Unit?

Amb molt d’interès. Encara que estigui lluny, tinc molt presents les meves arrels. Estem en un moment històric i no me’n perdo cap detall.

Més continguts de