Ahir llegia que, només a les carreteres gironines, la policia posa una mitjana de deu multes diàries per conduir begut, o drogat amb altres estupefaents. No vaig ni voler pensar en els borratxos que circulen sense que se’ls detecti, que són la majoria. No vull ni saber quin risc són per a la meva filla, per als meus familiars i amics.
En casos així, necessites desviar la mirada si vols sortir de casa, i funciona. Em puc passar la vida sencera acompanyat d’algú o d’alguna cosa que ni veuré. Puc passar pel món sense saber res de les meves pitjors cares. En quina part és sa? En quina part és voluntari? No crec que la nostra capacitat visual hagi crescut amb el temps com ha crescut la informació que ens arriba, i que contrarestem tornant-la invisible. Ha crescut segur la capacitat de no veure i no sentir.
No existeixen els sensepapers, no existeixen els desnonaments, no existeixen els maltractaments de gènere ni d’animals, no existeix aquesta cultura de la corrupció moral pública, no existeix la discriminació del català, no existeix res per inquietar-se ni queixar-se. No existeixen les dades que donava dimarts aquest diari, 65,3 milions de refugiats, la xifra més gran de la història.
Un gran erudit romà, Marc Terenci Varró, definia els esclaus com “eines que parlen”. S’estima que al V aC, a la Grècia de Pèricles, Sòcrates i Eurípides, un quaranta per cent de la població era esclava, però avui els historiadors tenen grans problemes per saber res d’ells, perquè la invisibilitat es traspassa a la història. Han quedat cadenes, grillons, collars d’esclau al coll dels esquelets amb inscripcions que diuen “Qui em capturi, que em torni a Apronià” o “Retén-me que no m’escapi i torna’m al meu amo, Vivenci”. Poca cosa més. Ni als llibres. Em pregunto quina proporció de la brutícia que avui ens ve de nou no és una realitat permanent de la nostra història. Em pregunto quina part del que “no ha existit” els últims anys podem pescar encara en el present.
Sabem que, havent mort milions de jueus, confrontats directament amb el resultat de les seves ordres, tant Eichmann com Himmler es van posar literalment malalts. Què tinc al voltant que no veig, dintre aquesta cova tan fosca? Com ho puc veure? Puc saber què no veig? Què deixo d’escriure pel fet d’estar escrivint sobre aquest tema?
Ni ho sé. Només sé que la invisibilització deixa un buit, i que una informació o una altra correrà a ocupar aquest buit, i que només per això, només per la posició que ocuparà, ja estarà contaminada de mentida. D’això van les eleccions de diumenge.
