VAIG ATURAR EL COTXE EN SEC al mig del carrer, vaig posar el fre de mà i vaig obrir la porta de cop. Vaig veure la cara del motorista que envestia la porta i volava cap al carril contrari. La moto va relliscar tombada per l’asfalt i un camió va atropellar el motorista.
Per sort no va anar així. El motorista va poder esquivar la meva porta. Mentre passava vam mirar-nos als ulls -els teníem a la mateixa altura, a centímetres de distància- i vam entendre què havia passat. No va aturar-se a escridassar-me. Va continuar i va desaparèixer mentre jo corria cap al cotxe de davant.
Tornava amb el cotxe de banyar-me, els cabells molls, fresc, escoltant Dylan, els ossos frescos de la cala. El carrer baixava fent giragonses pel turó, amb els pins, les casetes, i vaig veure que, en un revolt, el cotxe de davant meu perdia una llanda. Vaig veure la llanda saltar i rodar cap a la vorera.
Vaig pensar que a baix del turó, en algun pas de vianants, avisaria el conductor. Vaig accelerar molt, perquè ell anava a tota pastilla, com si fugís, i quan vam arribar al passeig un altre cotxe es va posar entre el meu i el seu i vaig pensar que ja no l’atraparia. Però el cotxe d’entremig va girar i jo tornava a ser darrere el cotxe que havia perdut una llanda. Fer-li llums, al migdia, no serviria de res, i tocar el clàxon no era el meu estil, l’única possibilitat era si s’aturava en un pas de vianants, i va passar això: al final del passeig uns banyistes van travessar i el cotxe de davant meu va haver d’aturar-se.
Tenia només uns segons. Vaig obrir la porta de cop i vaig baixar per córrer cap al cotxe de davant.
Tot es va intensificar. Obro la porta. Un pneumàtic de moto xerrica, la moto és grossa i pesant, els ulls del motorista es claven als meus, m’adono que he obert la porta sense mirar pel retrovisor. D’això m’han servit trenta anys de conduir.
Encara veig la segona cara. Perquè immediatament vaig arrencar a córrer cap al cotxe de davant, que no s’escapés, que havia perdut una llanda. El conductor ja havia arrencat, però quan em va veure corrent va frenar, jo vaig ficar el cap per la finestra, era una noia, vaig dir-li que havia perdut una llanda, al turó, i ella feia més cara d’espantada que el motorista, i quan va entendre què passava va calmar-se, com si s’hagués esperat una notícia infinitament pitjor, i era per la cara d’angoixa que feia jo, que començava a racionalitzar com m’havia convertit en un perill públic, encegat per fer una petita bona acció, una bona acció gratuïta, fàcil i sense implicacions, com la llanda de plàstic.
