UNIVERSITAT POMPEU FABRANo és cert que hi hagi moltes metodologies per calcular la balança fiscal. Tampoc que es basin en supòsits tan discrecionals que el que resulti de l'estimació sigui del tot aleatori. Digui qui ho digui i sigui quin sigui el rerefons polític dels interessos que s'hi amaguin. Haver treballat a la comissió de l'Institut d'Estudis Fiscals en l'elaboració d'aquestes balances em permet fer servir aquesta contundència.
Hi ha una metodologia única i diferent per a cadascuna de les dues preguntes que es volen contestar a través de l'estimació de la balança fiscal. A Catalunya, des de la Segona República, sempre s'ha buscat respondre a la mateixa qüestió: quina quantitat de recursos ingressaria Catalunya si pogués finançar-se a partir de la seva pròpia capacitat fiscal. És a dir, quanta despesa més es podria permetre la Generalitat i/o en quina mesura es podria abaixar la pressió fiscal catalana.
Res a veure, doncs, amb l'estimació alternativa basada en la incidència final de la càrrega tributària i del beneficiari de la despesa (segona qüestió), en la qual els territoris no hi tenen cap paper.
Recaptació potencial
Aquesta recaptació potencial, sense grans càlculs, la podem computar com es fa en la metodologia del flux monetari en l'estimació de la balança fiscal (efectes d'arrossegament i multiplicadors de la despesa allà on es produeix i de la recaptació allà on s'originen les bases imposables). També es pot intuir multiplicant la pressió fiscal mitjana per la nostra renda (entorn del 35% sobre un PIB de 200.000 milions) o valorar-la a partir de la capacitat fiscal representativa que en el càlcul del finançament autonòmic s'atribueix als impostos participats de manera prèvia als anivellaments (un 19% per sobre de la mitjana a Catalunya i un 19% per sota a Andalusia), o bé comptant les recaptacions de les delegacions territorials de l'Agència Tributària estatal -a Catalunya un 20%, a partir d'un pes al PIB del 19%, i a Andalusia un 6,2%, a partir d'un pes al PIB del 14,3%-. El mètode del flux monetari és més complet i detalla la territorialització de partides, capítols i funcions amb el màxim coneixement acadèmic i del sistema comparat disponible.
Finalment, l'estimació -la neutralització del dèficit públic, o superàvit en el passat- no és un mètode més que augmenta el desori del resultat, sinó una necessitat tècnica. I aquest ajust és normal fer-lo per la banda d'un increment d'ingressos des dels nivells actuals observats. Algú podria reclamar-ho des d'una baixada de despesa pública -que ho faci el PSC sona estrany-, però en tot cas, pels que creuen que almenys hi ha vida intel·ligent més enllà de les retallades, sembla més solvent la primera opció.
