Publicitat
Publicitat

Observatori global

El Dia de la Marmota àrab

Ser dictador al món àrab és una feina molt ingrata. Et dediques a robar, extorsionar i assassinar el país en nom de la pàtria i al final ningú t'ho reconeix. I el pitjor, en lloc de morir, amb decència, al teu llit, la massa popular t'obliga a fugir com un proscrit. Això sí, amb l'honor malmès però amb la butxaca plena.

Aquests dies hem vist que cada dictador imprimeix al seu final una mena de firma personal. Uns fugen corrent amb l'avió privat i d'altres simplement decideixen prejubilar-se i retirar-se definitivament a la segona residència. Els processos de revolta, en canvi, són molt semblants. És dificil discernir si la instantània és de l'Avinguda Bourghiba de Tunis, de la Plaça Tahrir del Caire o del centre de Bengazi. Totes les imatges tenen el mateix color, el mateix soroll i la mateixa flaire: olor de llibertat. Les rebel·lions al món àrab estan sent com el Dia de la Marmota, d'una preciosa marmota democràtica. El guió sembla que està escrit i dirigit pel mateix autor.

La trama es divideix en capítols. 1r. Manifestació espontània de joves en un indret cèntric d'una capital àrab. Resposta del règim: "Comprenc el vostre desencís, estic amb el jovent". 2n. Continuen les protestes. Resposta: depuració dels elements corruptes del règim i promesa de reformes constitucionals. 3r. Gran marxa després de la pregària dels divendres. Resposta: repressió al carrer. 4t. La protesta s'estèn pel país. Resposta del dictador: "És un complot d'Al-Qaida i moriré matant". El desenllaç ja el sabem: game over .

Però amb Gaddafi el final es impossible de preveure. Ben Ali havia instal·lat un règim cleptocràtic i la seva fugida va ser conseqüent: robar l'or del Banc Central i pirar abans que es compliquessin les coses. Mubàrak també tenia la vida arreglada després d'haver-se forrat convertint Egipte en la seva finca particular, però en el seu ADN hi devia haver una microscòpica partícula de sentit d'estat i va preferir retirar-se a la seva torreta del Mar Roig quan va descobrir que la Casa Blanca nord-americana ja tenia un pla B.

Gaddafi és l'únic capaç d'alterar el guió previsible. A Líbia no hi ha Dies de la Marmota. Es pot esperar qualsevol cosa d'un home que ha estat amic o enemic d'Occident segons bufava el vent (val a dir que Occident també l'ha considerat amic o enemic segons les circumstàncies). Un home que ha defensat la tercera via, la lluita anticolonial i el terrorisme internacional -tot alhora- i que té com a grans col·legues Robert Mugabe i Hugo Chavez. És possible que s'hagi guardat un as a la màniga; vés a saber si el de cors o el de piques. I sobretot -siguem sincers- un individu que orina davant dels líders de la Lliga Àrab i que pensa que quaranta eugues verges són un magnífic regal d'aniversari, pot triar qualsevol final per al seu règim, fins i tot complir la paraula de morir abans que rendir-se. Vés a saber si prefereix immolar-se al seu palau presidencial, aquell que Reagan va atacar un dia, o retirar-se al desert amb el seu harem d'"infermeres". Gaddafi té a l'armari un vestit per a cada ocasió especial. La incògnita és saber quin triarà per al seu final: potser una gel·laba d'Armani i uns retocs de rímel.

Si no hi haguessin centenars de morts als carrers de Líbia, encara podria somriure pensant que Gaddafi, al cap i a la fi, sempre va ser un pocavergonya original i un criminal com una casa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT