Publicitat
Publicitat

Disseny PSC i moltes ganes de sortir a la televisió

Els mítings només són una representació, amb escenari i decorat pensats per a les connexions en directe de les televisions. Però l'escenari s'ha anat encongint, cada cop hi ha menys gent disposada a fer de figurant de la pel·lícula, i si només hi surt gent de la tercera edat es nota massa. Aquesta vegada l'escenari ha estat mínim: una pista de bàsquet i les cadires generosament separades: a tot estirar, mil persones, comptant-ne 200 que s'estimaven més mirar-s'ho a la pantalla de fora, prenent la fresca. Hi ha enterraments amb més gent.

La Montserrat Tura també pensava en la tele. Duia un vestit vermell perfecte per a la pantalla, i ha aprofitat que suava per dir que feia calor perquè hi havia tantíssima gent. Això, vist a la tele, pot colar. Però des de dins resulta comèdia, com l'alegria del discurs de Jordi Hereu. Per això, pobre de mi, només puc parlar de l'ambient d'una posada en escena. Hi havia un grupet de militants exòtics, nous catalans de l'Equador, que s'ho passaven bé fent onejar banderes. La resta, contenció. Comentaris resignats sobre la poca ambició que delatava un espai tan petit. Ganyotes de què hi farem i de a veure si al final ens en sortim.

He passat del disseny i la imatge neta que sempre sap donar el PSC en les posades en escena, al món precari, de capsa de cartó, gairebé d'indigent, de la plaça de Catalunya, on m'he aturat una estona abans de pujar a casa a escriure. Allí tot són pancartes escrites a mà, rotllanes de gent que parla i menja plàtans i entrepans, i no se sap si es protesta per la corrupció judicial o pel sistema electoral, si es reivindica la nació humana universal o la revolució, si s'ha de reiniciar el sistema, s'ha d'estar indignat o hem d'abraçar una noia que ofereix abraçades gratis. Gent de totes les edats. Molts milers de persones. I no és per sortir a la tele. Apa, reflexionem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT