Publicitat
Publicitat

Observatori global

Dos-cents pops al desert

A Líbia estan buscant alguna ànima caritativa que vulgui acollir 200 ciutadans de Corea del Nord, més perduts -mai més ben dit- que un pop en un desert. Hi ha de tot: metges, infermeres, paletes, tècnics en extracció petroliera... El règim estalinista de Kim Jong-il els va enviar a casa del camarada Muammar al-Gaddafi perquè aprenguessin, estudiessin i tornessin a casa a compartir els seus coneixements. Si hi ha algú interessat a contractar-los, s'ha d'advertir que ningú no pot confirmar que hagin adquirit experiència laboral. Però que han après altres coses, això ningú no ho dubta. I tant, que n'han après! En els últims vuit mesos han vist de tot: una revolta popular, bombardejos de l'OTAN, una guerra civil, destrucció, cadàvers... Però sobretot han vist el que fa una turba armada i rabiosa amb els dictadors fugitius. Qui els hauria dit fa un any tot el que viurien a Líbia després de passar una plàcida existència a l'últim paradís proletari de la Terra, on tot és harmonia gràcies al Gran Germà Kim.

El cas és que trigaran bastant a trepitjar Corea del Nord. El règim del seu país els ha prohibit tornar. No ha dit el motiu, però no cal ser un geni de la perspicàcia per saber de què va el tema: es tracta d'evitar que els 200 becaris comencin a explicar el que han vist a Líbia i evitar un aixecament popular. Llàstima que no puguem enganxar la televisió nord-coreana amb la parabòlica de casa. Seria interessant saber com ha cobert la fi de Gaddafi. Ni tan sols tenim la certesa que s'hagi informat de la seva mort o que s'hagi parlat de les revoltes àrabs. El poble segur que no en sap res, però el règim sí. Segur que l'estimat líder ha vist les imatges de la captura, vexació i mort del dictador libi. Molts autòcrates van dormir malament aquella nit. Fins i tot els que ja no estan en actiu, com Hosni Mubàrak. Diuen que va patir una crisi nerviosa, un atac d'angoixa, quan va veure la cara de Gaddafi coberta de sang. Els metges el van haver de sedar.

Baixar al-Assad i Ali Abdul·lah Sàleh també han vist les imatges i segur que els va faltar temps per canviar de canal per no continuar veient la fi del coronel libi. Els dictadors de Síria i el Iemen saben que ara tothom els està mirant i que tothom es pregunta si acabaran igual que Gaddafi. Saben que tot allò és un al·licient per a l'oposició, una oportuníssima injecció de moral. Cadascun d'ells, però, ha reaccionat de diferent manera. L'autòcrata iemenita sembla disposat, ara sí, a cedir. La condemna de les Nacions Unides per violacions dels drets i la pressió dels Estats Units han doblegat la moral de Sàleh, que estaria disposat a deixar el poder a canvi d'immunitat per a ell i els seus col·laboradors. L'Aràbia Saudita ja ha dit que no té cap problema a acollir-lo i subvencionar-li la prejubilació.

Al-Assad, en canvi, ha decidit tirar endavant i augmentar encara més la repressió. L'oftalmòleg de Damasc, però, no és una esbojarrat passional. Encara creu que se'n pot sortir, conscient que Gaddafi era un cas molt particular i que sembla molt difícil que contra ell es pugui constituir una aliança militar internacional com la que va eliminar el règim libi. Sigui com sigui, aquests dies als palaus presidencials de molts països, des del Marroc fins a Pyongyang, ja ningú s'atreveix a dir "això no em passarà a mi".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT