Crònica 20/04/2012

Marcel Zamora: "Qualsevol esportista espanyol que triomfa està sota sospita"

Integritat Marcel Zamora (Barcelona, 1978) és un dels millors triatletes de llarga distància del món. Ha guanyat vuit Ironman, cinc cops a la mítica triatló de Niça. Acaba de publicar el llibre 'Qui vol una vida millor!" (Deu i Onze Edicions)

Cristian Segura
4 min
Marcel Zamora és un dels millors triatletes del món i acaba de publicar el llibre Qui vol una vida millor!.

Marcel Zamora té hora amb els fisioterapeutes del club Arsenal, on el cuiden físicament, però abans ens rep al bar del club, davant d'un vas de Vichy: no beu alcohol, ni quan ha de celebrar una victòria.

¿Per què Catalunya obté tants èxits esportius quan hi ha països on els governs inverteixen molts més diners en l'esport?

És un tema cultural. Quan ets petit, els pares i l'escola et fan practicar esport. I segurament és un cercle en el qual els esportistes que arriben lluny incentiven els que vénen darrere. Jo sóc un exemple que com a triatleta et pots guanyar la vida, o en Jordi Tarrés, que va ser un precursor en motos. També hi fa molt el clima que tenim, no patim el fred de la resta d'Europa ni tampoc els problemes dels països de l'Àsia en què fer esport pot ser perillós per la contaminació o pel trànsit a la carretera. També hi ha moltes competicions i s'ha de comptar amb l'empenta dels Jocs del 92.

Com t'afecta la crisi?

Segurament en un altre moment els contractes serien millors, hi hauria més beques, els premis de les curses serien més elevats o a l'hora de cobrar el premi no hi hauria tants endarreriments, perquè depenen de les subvencions dels ajuntaments.

¿Pateixes perquè la crisi aturi l'evolució del nostre esport?

Potser al CAR de Sant Cugat, en segons quins esports, si tenien deu beques ara en tenen cinc. És a dir, si hi ha menys ajuts el risc és que l'evolució sigui més lenta.

¿Et planteges establir la teva residència a l'estranger?

Hi ha alguns companys que han anat als EUA perquè hi ha més diners a les curses. Però el problema és començar de nou quan ja t'has fet un nom aquí. Si marxo a Austràlia tindria les portes obertes però no tindria els espònsors que tinc aquí.

¿Què proposaries al Govern per desenvolupar l'esport?

Seria bo que a les escoles s'instauressin esports com la triatló i no donar als nens una pilota i prou perquè facin el que veuen a la televisió, que és el futbol. També es podrien organitzar visites al CAR i que els nens vegin que l'esport també pot ser una professió. Perquè l'esport té uns valors que difícilment obtindràs per molt que estudiïs, com l'amistat, l'esforç, el sacrifici, la constància.

Està de moda fer triatló. ¿Et preocupa que sigui una cosa passatgera?

Sí, pot ser passatger com ha passat amb altres esports. El creixement ha estat tan, tan ràpid que hi ha moltes coses que es fan bé, però també n'hi ha que es fan malament. En l'àmbit federatiu s'ha crescut molt més en número de gent que en capacitat d'organització. Al principi era més un fet de germanor i ara hi ha més organitzacions privades i van a guanyar calés, i deixen de banda altres coses que fan l'esport més espectacular.

¿Per què recomanaries fer un esport tan dur com la triatló?

Sobretot el que el fa diferent és el vessant psicològic. És el teu esforç el que recolliràs el dia de la cursa. I tampoc entres en la monotonia d'una sola modalitat. Si acabes la cursa ho recordaràs tota la vida. Et dóna força per a la resta de coses. Penses: "Si he estat capaç d'això, també ho seré a la feina".

Què proposes fer amb el dopatge?

Cal molta més mà dura, si no, no saps contra qui competeixes. És fàcil penedir-se'n quan t'han enxampat, però no hauria d'existir la possibilitat de tornar a competir passats dos anys. Si t'enxampen dopant-te, no pots tornar a ser professional.

¿A Espanya es fa prou contra el dopatge?

S'ha globalitzat una idea segons la qual qualsevol esportista espanyol que triomfa està sota sospita. Hauríem de ser més durs. No té cap lògica com es va reaccionar amb el cas de la Marta Domínguez o amb el de l'Alberto Contador. El dopatge és una qüestió d'ambició. Quan l'esportista dedica tant de temps a això és com l'empresari que guanya milions i milions però en vol més. És l'ego de guanyar sigui com sigui. És una mentalitat que depèn de la cultura que has viscut a casa.

¿Et sorprenen les morts sobtades als camps de futbol?

Si això passés més en esports extrems com la triatló, el ciclisme o la boxa potser seria més normal, però amb els futbolistes, que a més són els esportistes amb més seguiment mèdic, no sé per què pot ser.

Del llibre em crida l'atenció que no et permeten entrenar-te a l'estany de Banyoles. Per què?

Està prohibit, és un espai superprotegit. Sempre hi ha forestals que si et veuen banyar-te fora de les dues zones acotades et multen. Sobretot és una qüestió de seguretat, perquè hi són entrenant-se els esportistes de rem, que remen d'esquenes, cosa que pot ser perillós per al banyista.

S'hi pot fer alguna cosa? És una zona ideal per a l'entrenament. ¿Hi ha algun lloc similar a Catalunya?

A Banyoles volen començar perquè sigui un lloc conegut per entrenar-se en triatló, però amb certes normatives, per exemple entrenar-se acompanyat d'una piragua. El problema seria que la gent s'ho prengués com un lloc d'esbarjo. També hi ha el pantà de la Baells, però hi ha la presa i és molt més perillós.

stats