Mladic, Ana i l'home que no veia el coix

Abans d'embarcar a l'avió que l'havia de traslladar a l'Haia per entregar-lo al Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPII), Ratko Mladic va visitar la tomba de la seva filla Ana al cementiri de Belgrad, on va encendre una espelma i va dipositar un pom de flors blanques i una rosa vermella.

Ana tenia 23 anys quan es va disparar un tret amb una de les pistoles del seu pare. Va passar un dia de març del 1994. Ana, que estudiava medicina i era una de les millors de la seva promoció, acabava de tornar d'un viatge a Moscou. La nit abans que decidís posar fi a la seva vida, tota la família havia estat jugant a vaixells asseguts al voltant de la taula de la cuina. El general, la mare, l'Ana i el seu germà Darko.

"A-3. C-10. Tocat. Aigua. Tocat i enfonsat". Diuen que Ana tenia mal de cap i que no va voler acabar la partida. Que en silenci es va aixecar de la taula i va demanar al seu pare si es podia retirar. Que l'endemà al matí el general va entrar a l'habitació de la seva filla per acomiadar-se. I que, aquella mateixa nit, Ana va agafar la pistola més valuosa del general, la que li havien regalat a l'acadèmia militar per ser -també ell- el millor alumne de la promoció, la que li havia dit a l'Ana que dispararia per celebrar el naixement del seu primer nét, i la va accionar dirigint-la contra el seu cap.

Explica l'escriptora Slavenka Drakulic en el llibre No matarían ni una mosca que, aquella nit, Mladic es va despertar d'un somni agitat i va ordenar al seu assistent que telefonés a la primera línia del front perquè "devia haver passat alguna cosa terrible". I que va ser aleshores quan va sonar el telèfon de casa i era Darko qui li parlava per informar-lo de la mort de l'Ana.

El pes de ser la filla de Mladic

Segons la gent que coneixia l'Ana i segons aventura també Slavenka Drakulic, la filla de Mladic podia haver decidit el suïcidi afectada per les activitats criminals del seu pare, de les quals començaven a circular notícies entre els seus cercles d'amics de Belgrad. El dia de la seva mort, però, Ratko Mladic es va negar a acceptar cap mena de responsabilitat personal, cap implicació en la decisió de la filla.

També ara el general ha negat cap responsabilitat davant dels jutges del TPII en la neteja ètnica que va dirigir a Bòsnia en contra de la comunitat musulmana i, especialment, a la població de Srebrenica. A la seva filla, va dir aleshores Mladic sense que mai hagi canviat d'opinió, la van matar -"ells"- per fer-li mal a Ell.

I el mateix va passar a la guerra de Bòsnia; si el general va haver de matar els musulmans -i ho va fer aferrissadament, sistemàticament, sense compassió, eliminant no només els soldats sinó especialment els civils desprotegits, nens, dones, ancians- ho va fer per la necessitat de defensar-se, per amor a la nació, amor als seus compatriotes. Així doncs, de la mateixa manera que els morts de la guerra de Bòsnia havien de ser necessàriament culpables de la seva pròpia mort -"perquè s'ho mereixien"- i el general es convertia en la víctima dels seus propis actes, no podia ser que Ana, la seva filla, s'hagués matat per culpa seva, i algú altre, ells, havien de ser-ne els responsables.

Quan he vist ara el somriure tímid, la mirada aigualida de Mladic, la seva figura fràgil, tan diferent a la d'aquelles imatges que ens el mostren el 1995 a Srebrenica, segur d'ell mateix, orgullós, la mandíbula prominent, el coll de toro, el barret estil Tito massa petit pel seu cap voluminós, he sentit una gran incomoditat. Quan he vist la reacció de tanta gent que el veneren com un dels seus herois, m'ha semblat reconèixer una vegada més aquesta amnèsia deformadora que té el pas del temps sobre les ferides mal tancades, el crit de les paraules no expressades de les víctimes, el silenci dels culpables i el soroll ensordidor que pot arribar a tenir tot el que no s'ha dit prou.

Qui no sent el patiment aliè

He decidit, doncs, tornar a veure el magnífic documental de la BBC sobre Srebrenica i treure la pols dels apunts que conservo de la guerra de Bòsnia per llegir el que em va explicar la Fàtima el dia que va veure com el seu amic i veí serbi, Drago Deronic, entrava amb un ganivet tacat de sang a la fàbrica de Potocari per agafar els nens de més de 12 anys i degollar-los, mentre Ratko Mladic donava ordres i bevia una copeta de silovitz brindant amb el comandant dels inútils i terroritzats cascos blaus.

Un judici públic és probablement la millor manera que ens permetrà -no només en benefici de les víctimes sinó també dels que criden a favor de Mladic- reconstruir aquells fets horribles. Slavenka Drakulic, que va assistir al judici de Slobodan Milosevic a l'Haia, explica el desconcert que li va produir poder mirar a la cara aquell home d'aparença banal.

Hi va haver, però, un moment del judici, en què li va semblar entendre: va ser quan Milosevic es va dirigir al testimoni Nikola Samardzic, que tenia les cames amputades, per preguntar-li si coneixia aquest proverbi serbi: "La gent que menteix té les cames curtes". "La raó d'aquesta broma cruel -escriu Drakulic- no era el seu mal gust. La raó era molt més profunda. Per Milosevic, veure un home que patia no significava res. Ell no podia sentir empatia pels altres".

El Mal, va descobrir Slavenka, deu ser "aquesta manca d'empatia". I així va ser com l'èpica de l'heroi s'acabava d'esfondrar completament als ulls de tots aquells que seguien el judici d'un home que no podia fixar la mirada sobre el coix Nikola Samardzic perquè era incapaç de veure'l.