Publicitat
Publicitat

QUE SÓN QUATRE DIES

No són ells: són els seus ninots

La protagonista de la novel·la Una tempesta, d'Imma Monsó, es desdobla quan fa xerrades en públic. Es converteix en ventríloqua de si mateixa, recitant de memòria unes coses mentre pensa en unes altres: té el cos allà però el cap li fuig qui sap on. A la dona que parla com una autòmata davant del micròfon, ella l'anomena carinyosament el Ninot.

Tenir un ninot que fa de tu va de conya per sobreviure en societat. Monsó ho explica així: "Gràcies al Ninot, pot passar tràngols que, si no tingués aquesta habilitat, li costaria de passar. Pot resistir elogis (perquè no és a ella a qui van dirigits), pot passar vergonya sense cap problema (perquè no és ella qui la passa), pot resistir paraules feridores (perquè no és ella qui les rep)."

En campanya electoral, els polítics recorren per força als respectius ninots. Els passegen de míting en míting, d'entrevista en entrevista, de debat en debat (bé, la Chacón de vegades s'hi nega). Els ninots ja saben què han de dir, i els seus amos es poden evadir sense risc, tot repassant els decimals del número pi o evocant aquell amor adolescent que han retrobat via Facebook.

Els periodistes que segueixen els candidats tampoc han d'activar gaires neurones a l'hora d'escoltar els discursos: els tenen tan interioritzats que podrien suplantar els ninots i ningú ho notaria. Durant els mítings, alguns col·legues mouen els llavis com si fessin playback: els sincronitzen fonema a fonema amb els dels polítics. Per això es distreuen comptant, per exemple, els galls que fan els líders afònics (Duran i Lleida va fer el gall número mil dijous a Tarragona).

"Tinc més esperances en la veritat democràtica que en la veritat estadística", va dir Carme Chacón a can Basté. S'omple la boca amb la paraula veritat, però els rivals l'acusen de mentir, i jo ja no sé què creure. Quan l'altre dia algú va lloar un candidat dient "és un polític de fusta", em va sonar a insult: vaig pensar en el Pinotxo, aquell ninot de fusta mentider. Però era una falsa alarma: al candidat en qüestió no li va créixer el nas. En fi. Conte contat, i la campanya s'ha acabat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT