Publicitat
Publicitat

Ramón J. Márquéz Ramoncín: "La música és un negoci extint, que s'ha de reinventar"

Incombustible El tertulià ha estat a punt d'engolir el vell rocker. Fa més de 30 anys que Ramon J. Márquez (Madrid, 1955) és a la primera fila fent música, cine, tele o poesia. Presenta 'Cuando el diablo canta', el seu primer elapé en 13 anys

Sempre amb una opinió preparada a la recambra, em parla del seu disc assegut a la terrassa de l'hotel. "Estic amb el bon cansament, que és aquell que ve produït per coses que t'agrada fer. És com quedar-se exhaust després de fer l'amor". És culte, vanitós, directe i té un punt xulesc, però sempre m'ha resultat encantador.

Parla'm una mica del teu nou disc.

A mi m'agrada molt.

Ves, què m'has de dir! Si no, suposo que no l'hauries fet.

Aquesta és la clau de tot plegat. Als meus discos dels anys 80 hi ha cançons que si hagués tingut temps de reflexionar, no les hauria fet així: hi ha discos que sonen com una merda! Aquest disc es vendrà més o menys, però no renego de res del que hi he fet.

Quan fa que et rondava pel cap el disc nou?

Això sempre té trampa. Deia que tenia prou cançons per a un disc triple quan em donés la gana. Però el dia abans d'entrar a l'estudi dius: no puc ser tan dropo de fer una cançó que fa tres anys que tinc en un calaix. I tot ho he compost de nou. Al final el disc et ronda molt de temps, però, quan et fiques a l'estudi, o ho refresques o és mort.

Per què vas deixar de fer discos als anys 90?

Perquè corria el risc de gravar discos com qui va un dia més a l'oficina. Entre el 1979 i el 1992 vaig encadenar 12 discos, el 1990 vam vendre 200.000 còpies del disc en directe. I el 1993 la companyia em va dir: "Grava el que sigui, igualment ho vendràs". Ho vaig deixar. I pensava que seria per sempre. Li deia a la meva gent: "Ja està! Me'n vaig en el meu millor moment, no puc aspirar a res més".

No sembla el millor moment per tornar.

Sí, és veritat que ara les coses estan molt malament i que si hi ha un Bob Dylan a Minnesota o un noi al meu carrer que té les il·lusions com les tenia jo, ho té molt malament, perquè el de la música és un negoci extint, que s'ha de reinventar.

Trobes a faltar alguna cosa?

Sí. El negoci abans es produïa amb naturalitat. Treies un disc, aquell disc anava a un circuit, tocaves en quatre o cinc programes de televisió, sonaves a totes les ràdios, i una setmana era número 1 Rocío Jurado i l'altra Barón Rojo…

Rocker, escriptor, tertulià… En aquest país molta gent pensa que només es pot ser una sola cosa.

Menys qui ho diu! El meu cas és extraordinari, perquè mai un cantant ha tingut una relació amb la televisió com la que tinc jo. Després que Hermida em portés a Su turno , va venir al camerino i em va dir: "Perdoni que el molesti: vostè no ha pensat a dedicar-se a això, també?". I jo: "Sóc rocker, tronco , acabo de gravar el meu tercer disc!" Era una criatura. Al rock hi ha un fonamentalisme brutal. I s'ha deixat enganyar pels falsos autèntics. Jo no sóc autèntic, sóc vertader. L'hem fotut!

Vas ser dels primers que explicaven coses a través de la música.

Gonzalo Torrente Ballester va escriure sobre Marica de terciopelo i cada cop que anava a Salamanca em venia a veure. Entrava al camerino i em deia: "Vostè cantarà Marica de terciopelo ?"

Parla'm de la vanitat que es necessita per fer la teva feina, per pujar dalt d'un escenari i posar-se a cantar davant de la gent.

L'altre dia vaig dir, potser equivocadament, que estava curat de vanitat. N'estic curat d'una part: als anys 80 anava a Televisió Espanyola i exigia tota mena de coses estranyes. És una gilipollez . Però s'ha de conservar un punt de vanitat per llançar-te damunt d'un llit i que et facin fotos; i també s'ha de ser vanitós per asseure't en una tertúlia i dir el que penses!

Als anys 80 es podien dir més coses que ara?

En aquests moments els mitjans de comunicació d'esquerres són molt més sectaris que una gran part dels mitjans conservadors. I em resulta més fàcil anar a un mitjà conservador a criticar la política neoliberal conservadora que anar a un mitjà d'esquerres a criticar la política de Zapatero.

Tu que véns a Catalunya des de fa temps, com veus el tema del castellà a les escoles?

Tot això són ocurrències dels polítics. Per a ells tot s'hi val: l'educació, la llengua... Però qualsevol ciutadà amb una mica de cap vol que els seus fills parlin com més idiomes millor. Jo vull que els meus fills llegeixen Shakespeare en anglès, Baudelaire en francès, Goethe en alemany, Cervantes en castellà i Pla en català. A Catalunya els nens ja parlen castellà. La resta són estupideses.

Parlem de la SGAE. Vas ser-ne membre durant molts anys i molts amics teus hi estan implicats. Et penedeixes d'haver-ne format part?

Em penedeixo d'haver estat tan vesànic en la defensa d'un col·lectiu que no s'ho mereix. Me'n penedeixo des d'un punt de vista emocional, professional, personal, però moralment n'estic orgullós. Després de tot el que m'han dit, jo no me n'he endut res. Ho he fet perquè crec en els drets i sempre ho faré.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT