Publicitat
Publicitat

Turquia s'allunya d'una Europa en crisi

Turquia és europea i és oriental. És un país dinàmic que en l'última dècada s'ha modernitzat i ha crescut com cap altre. L'anomenen "la Xina d'Europa". Un país que l'any passat va créixer un 9%, que ha triplicat la seva renda per càpita des que Recep Tayyip Erdogan va arribar al poder el 2002, que té el segon exèrcit més gran de l'OTAN després dels Estats Units i que s'ha convertit en un actor regional amb aspiracions globals. Membre del G-20 i una veu clau amb accés directe a totes les parts en conflicte a la Mediterrània. Aquesta és la Turquia del 2011. No té res a veure amb aquell país empobrit que va trucar a la porta de la Unió Europea per primer cop fa més de quaranta anys, al qual fins al 1999 no van donar garanties que algun dia -molt remot- acabaria entrant a la UE i que des del 2005 arrossega una negociació amb Brussel·les amb més entrebancs que avenços. Europa allunya Turquia i Turquia se sent cada cop més lluny d'aquesta Europa.

Durant molt de temps, la promesa d'una futura adhesió a la UE va ser suficient perquè militars i laics confiessin que la progressió dels islamistes no arribaria a canviar l'essència del país. Pels islamistes era la garantia que els militars no podrien intervenir en la política. Pels 14 milions de kurds era l'esperança que tard o d'hora s'acabarien reconeixent els seus drets. Però aquesta UE matussera no ha sabut jugar bé les seves cartes. S'ha utilitzat Turquia com un espantall per atiar la por a una falsa islamització. Ningú confessa en veu alta que el primer i més greu problema de Turquia no és únicament l'islam, sinó que es tracta d'un país de 90 milions d'habitants que si mai forma part de la UE se'n convertirà en l'estat més gran, amb més poder al Consell de Ministres i amb més eurodiputats al Parlament Europeu. Trastocaria tot l'equilibri de poders actual. I ara que les revoltes al món àrab reneguen d'Europa com a referent, Turquia s'erigeix en model.

La UE s'ha quedat atrapada en les velles pors i no veu una nova realitat. Turquia ja no és aquell país castigat per les crisis econòmiques i la inestabilitat política. El nombre de turcoalemanys de segona i tercera generació que han decidit emigrar d'Alemanya a Turquia ja és més elevat que el nombre de turcs que encara intenten marxar a Alemanya. La mitjana de naixements és de 2,1 nens per dona i els demògrafs diuen que el 2030 el país començarà a perdre població. Istanbul és la ciutat més gran d'Europa i és una de les trenta més dinàmiques del món. El primer ministre, Erdogan, ja fa més anys que és al poder que Merkel, Sarkozy i Obama. I són els islamistes de l'AKP els que més han reformat Turquia per acostar-la a la UE. Però aquesta serà la tercera legislatura d'un Erdogan cada cop més poderós, que pressiona i silencia la premsa i ataca durament l'oposició. Grups de drets humans asseguren que a Turquia mor una dona cada dia de manera violenta i el nombre dels anomenats "crims d'honor" ha passat de 66 a 953, en set anys. La raó de l'increment és que ara, finalment, es comencen a denunciar.

Turquia encara no és un país plenament democràtic preparat per entrar a la Unió, però ha fet avenços importants els últims anys, i ha sabut construir una política exterior pròpia i convertir-se en una potència regional. La UE en podria aprendre alguna cosa. Ni Ankara ni Brussel·les han de renunciar a seguir negociant de veritat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT