Vicent Guallart, l'arquitectura experimental surt del laboratori

"Fa més de deu anys que ens preparem i sembla que ara ens ha arribat l'hora". El comentari el va fer, setmanes enrere, Vicent Guallart (València, 1963), el nou arquitecte en cap de Barcelona, un dels càrrecs més potents d'una ciutat que ha fet de l'arquitectura la seva senyera. La seva elecció és, potser, una de les revolucions més grans del canvi de govern municipal i també la que crea més expectació i, per què no dir-ho, por. Les propostes experimentals i teòriques de Guallart estan a anys llums de l'ortodòxia pragmàtica i realista que ha dominat el disseny urbanístic de la ciutat els últims anys i això provoca una certa preocupació entre els professionals que fins ara n'han liderat el discurs i els encàrrecs.

Ell, d'encàrrecs no n'ha tingut gaires durant aquests anys. Fins i tot a vegades parlava amb certa recança del fet que, malgrat l'innegable prestigi teòric que s'ha anant guanyant amb llibres i exposicions a tot arreu, no ha estat seleccionat per cap dels molts concursos que s'han fet a la ciutat. Diguéssim que no hi havia feeling amb l'equip anterior; no era de la seva corda. Per això, bona part de les feines que ha fet s'han concentrat al País Valencià, des del fallit projecte de Dénia per urbanitzar una muntanya fins a Sociòpolis , l'experimental barri digital que està a mig construir a l'horta valenciana. Diguéssim que el seu pensament arquitectònic mira de situar-se en el punt en què es creuen el món natural i el virtual. Portar la natura a la ciutat, o a la inversa, i plantejar un urbanisme no de plànol, sinó de xarxes en què compten més els serveis que els maons.

Metàpolis

El debut de Guallart en el debat sobre Barcelona es remunta a Metàpolis, un col·lectiu que es va crear el 1998 a Barcelona amb l'objectiu de convertir-se en plataforma de debat sobre el futur de la ciutat. Es van presentar com "el Sónar de l'arquitectura" perquè volien donar un caràcter futurista, lúdic i digital a unes propostes desacomplexades que tant plantejaven crear illes artificials al davant de Barcelona, com urbanitzar el delta de Llobregat com a mesura de salvaguarda ecològica. Un festival, llibres i exposicions com Hipercatalunya al Macba, van configurar aquesta proposta que liderava Guallart juntament amb Enric Ruiz-Geli, Manel Gausa, Xavier Costa, Willy Muller i, sempre a la rereguarda, Ramon Prat, l'editor d'Actar.

Tot i que cadascú ha anant fent el seu camí i amb el temps s'han afegit altres noms, les propostes generades a Metàpolis van confluir a l'Institut d'Arquitectura Avançada de Barcelona, una innovadora institució docent i de recerca de caràcter privat, dirigida per Guallart, que el 2001 va aconseguir el suport de la Generalitat en els últims mesos de l'anterior govern de CiU, però que l'entorn socialista no va acabar de pair. Guallart, de tota manera, és molt respectuós amb l'herència rebuda i té com a referent l'urbanisme barceloní dels anys 80, un moment que ell considera exemplar respecte a l'aliança que es va crear entre l'administració, les escoles i els professionals per plantejar debat i aconseguir ser referent internacional de qualitat. "El nostre objectiu era crear les condicions i el coneixement del que podria fer-se més enllà de la gestió diària", explicava. Ara veurem si tot allò que va somiar es pot posar en pràctica.