BengasiBengasi recupera el seu ritme. Després de les mostres d'entusiasme i l'esbojarrada festa de coets, crits i trets a l'aire la capital del govern rebel libi reprèn la rutina dels últims dies. Tothom espera que els televisors a peu de carrer sintonitzin l'última notícia de guerra: la detenció de Gaddafi. Tal com va assegurar ahir en roda de premsa Mustafà Abdel Jalil, el president del Consell Nacional de Transició (CNT), aquest és l'últim escull per engegar el procés de democratització del país. Però de dificultats n'hi ha moltes més.
Perquè comença el temps de la política i l'economia. Els suports majoritaris de les tribus estan o bé al costat del govern rebel o no es manifesten, com la majoria del sud, a la regió del Fezan. Els suports han anat creixent a mesura que es confirmava l'èxit de la revolució. Aquesta adhesió, però, és circumstancial i no coincideix necessàriament amb el contingut de les protestes del 17 de febrer, l'espurna de la revolució. Molts comparteixen taula al Consell Nacional i a l'executiu que ha de reorganitzar l'Estat, però hauran d'ampliar veus i voluntats per assegurar-se la pluralitat del govern. Caldrà veure l'interès real per la resta del país que mostren els dirigents de Bengasi.
Aire fresc a la política
L'alenada d'aire fresc en la política de la Líbia lliure ve de bracet d'advocats de drets humans que van denunciar en el seu temps els crims de Gaddafi, professors universitaris i, sobretot, molts professionals vinguts de l'estranger. L'Ebraheem, un arquitecte de 32 anys, assenyala enmig de la multitud un home elegant amb gel·laba. "És Wanise Mabruk, un important enginyer que treballava fora i que va tornar al país abans de la revolta. A aquesta persona li devem la revolució. Ens va dir que la porta de la llibertat estava oberta".
Ara, però, l'organització del govern de la nova Líbia necessitarà una orientació clara pel que fa a la presència de veus autoritzades de les diferents famílies (tribus) que representen el poder real. Si la revolució ha estat feta des de l'est del país, a l'oest hi ha altres interessos. Les famílies d'una banda i l'altra no tenen relació, hi ha una separació pel que fa a territoris i l'economia està basada en sectors diferents. "A la meva vida, he anat dues vegades a Trípoli. És un altre món i no sé com pot anar allà la revolta", confessa l'arquitecte de Bengasi.
En una economia basada en el petroli, per una població de cinc milions i escaig d'habitants hi havia almenys dos milions de treballadors immigrants. Tunisians, algerians, txadians i sobretot egipcis estaven treballant al país de manera irregular quan va esclatar la guerra. Molts d'ells dedicats al sector dels serveis. Van fugir com van poder. El sector del petroli és el principal actiu econòmic i integra majoritàriament treballadors libis. La universitat de Brega on durant sis mesos s'ha eternitzat la guerra es dedicava exclusivament a la investigació en el sector de l'extracció i el refinament del cru. Engiyers, professors d'universitat, operaris d'empreses productores i de prospecció, camioners... Tot ha estat desmuntat en sis mesos. Molts d'aquests antics treballadors ara són taxistes improvisats que gasten temps i benzina per un dinar i mig (70 cèntims d'euro, aproximadament).
Malgrat l'interès de les empreses estrangeres d'assegurar la seva continuïtat en la producció, Líbia acumula aturats per tot arreu. Davant la insistència de les petrolieres, el govern provisional rebel ha volgut transmetre tranquil·litat. "Som un país més ric que Qatar (un aliat d'excepció del govern rebel), és possible refer les coses d'una altra manera", diu convençut el Waheep, un venedor de roba que fa una setmana va retornar del front de Brega. Un nou estat haurà de néixer del que queda dret després de la guerra. Una altra cosa serà la profunditat dels canvis.
