Publicitat
Publicitat

La por republicana i el canvi de discurs

El triomf del populisme va sempre lligat a contextos socials en què les paraules perden el seu valor en el debat polític. Per això, una de les característiques principals del Front Nacional de Marine Le Pen consisteix a apoderar-se, per redefinir-los, dels pilars discursius de la República Francesa. Així, la laïcitat es transforma en defensa del catolicisme, la igualtat esdevé reivindicació identitària, i la nació, comunitat. L'estratègia de Le Pen passa aleshores per la imposició d'aquest univers lingüístic i en temps de crisi, de deslocalitzacions i d'incerteses, el "poble" i la "nació" es presenten com els motors de la conquesta.

El mite fundador de la República Francesa veu en el poble alçat contra la injustícia monàrquica l'encarnació de la nació i en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà els valors republicans que l'acompanyen. En canvi, l'extrema dreta sempre ha celebrat el mite de Joana d'Arc, és a dir, de la nació com a entitat transcendent i sublimatòria capaç de guiar el poble cap a l'expulsió dels invasors estrangers: els anglesos en el seu temps, els immigrants avui.

La conquesta de Le Pen és haver aconseguit que el president de la República adopti aquest discurs: fa unes setmanes, Sarkozy lloava, en ocasió del seu sisè centenari, "l'amor visceral per França" de Joana d'Arc. Estimar visceralment la nació malmet l'esperit republicà, ja que el ciutadà, aquell que considera els drets i els deures envers altri com el lligam constitutiu de la col·lectivitat, es veu superat per un sentiment irracional i excloent. Ara bé, també és cert que la invocació de les vísceres és el recurs tradicional dels governants davant l'amenaça absoluta, ja sigui real o imaginària: així va néixer el gaullisme durant la Segona Guerra Mundial i així s'expressa també el crit racista de l'extrema dreta.

Viratge per què?

Per tant, ens hem de preguntar quin és aquest perill que duu al president de la República, Nicolas Sarkozy, a renunciar al vocabulari que li pertoca. És el mateix Front Nacional? És l'actual crisi econòmica i financera? És la pèrdua d'influència a Europa? ¿És el sentiment de perdre l'hegemonia cultural de què havia gaudit França al segle XX?

Sigui com sigui, no hauríem d'oblidar que el populisme sempre se'ns fica a casa per una porta que hem deixat oberta. A França com arreu, per cert.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT