Publicitat
Publicitat

El somni d'estiu de Mariano Rajoy

Al bar de Pontevedra on anava cada tarda a ju- gar al dòmino es palpava la inquietud entre els parroquians habituals. S'acostaven les eleccions generals i sabien que la millor herència del seu convilatà, a qui tots anomenaven don Mariano, tenia els dies comptats. El temps dels locals impregnats de fum de tabac arribava a la fi, i aquell maleït 2012 caldria sotmetre's al dictat de l'estranya aliança entre l'Europa liberal i el socialisme asfixiant de Zapatero. Rajoy se'ls mirava a través del fum d'un havà, i recordava la corrua de comissàries europees de Salut (totes amb noms escandinaus) que havien desfilat per la Moncloa per intentar convèncer-lo que Espanya no podia ser l'únic país d'occident on encara es pogués fumar a tot arreu. Però ell s'hi havia resistit, i havia posat com a condició a Francisco Camps per ser el successor el 2008 que es negués igualment a aplicar aquesta mesura sovietitzant.

El PP passava ara, l'estiu del 2011, el pitjor moment de la seva història. Quina sort que havia tingut. I quina vista per deixar el govern just abans de la patacada de la crisi. Quatre anys de viatges amunt i avall, reunions interminables i traduccions simultànies havien estat més que suficients. El 2004 tot havia anat com una seda, i encara un mica millor després de la desarticulació d'un comando islamista que, segons es va descobrir, pretenia atemptar a Madrid en plena campanya. Encara se li dibuixava un somriure a la cara quan recordava la cara de Zapatero i Rubalcaba aquella nit. El polític càntabre, per cert, s'havia retirat poc després, però Zapatero, que també havia perdut contra Camps el 2008, encara aguantava. Semblava un petit miracle, però totes les maniobres i conxorxes contra el lleonès havien fracassat. I la crisi l'havia fet un home. Que fàcil que és criticar des de l'oposició! Que fàcil prometre coses quan no tens la responsabilitat de quadrar els comptes i et truca Angela Merkel cada dia! Aquest marró se l'havia hagut de menjar el pobre Camps, que a sobre de la desastrosa situació econòmica havia hagut d'afrontar l'escàndol del cas Gürtel. El pobre feia ja dos anys que no s'atrevia a respondre preguntes dels periodistes i vivia semiamagat a la Moncloa. Pel que li havien dit estava convençut que Déu el castigava pels seus pecats, en especial la supèrbia. I no hi havia redempció possible.

El PSOE, en canvi, que durant anys havia viscut en la indigència més absoluta, estava a punt de tocar el cel amb les mans. Si fins i tot havien guanyat a Múrcia i Castella i Lleó, els nostres graners més fidels! A les passades eleccions el PP només havia resistit a Ceuta, a Melilla i a les Canàries. I l'acudit fàcil que circulava és que el PP ja només governava a... l'Àfrica.

Però ell gaudia de vacances perpètues, amb sou vitalici, xòfer i secretària. Anava de casa al bar i del bar a casa, i durant dies sencers només llegia el Marca . Només una cosa el molestava d'aquella jubilació daurada: les victòries del Barça. I per sobre de tot la sola idea que, per primera vegada, Espanya tindria un president culer... Quin fàstic!

Més continguts de