David Bisbal crida per autoafirmar-se

BarcelonaEl Sónar enfilava el final de la jornada a Montjuïc quan muntanya amunt David Bisbal sortia a l’escenari del Palau Sant Jordi. L’esperaven més de 13.000 persones, segons la informació facilitada per la discogràfica Universal. Barcelona és moltes Barcelones, i a totes hi ha molta gent, sobretot en aquesta primavera que ja és estiu. Oblidat l’intent d’esdevenir crooner, Bisbal està de gira a propòsit del disc Hijos del mar (2016), l’àlbum que va presentar al desembre en un acte promocional en un creuer al port de Barcelona. “El disc està agradant als fans dels sons electrònics”, va dir aleshores.

El concert va començar amb una de les peces noves, Mi norte es tu sur, efectivament amb detalls dance, inclosa una escenografia en què cada músic estava dins d’una mena de cubicle sense parets però perimetrat per llums de color vermell, que van canviar al blau amb Antes que no, el primer senzill del disc nou. Aquí el públic li va fer costat en la tornada “ prefiero pensar que sí se puede ”, un missatge motivacional que hauria horroritzat l’escrivent Bartleby. Més endavant va tenir un moment Paulo Coelho, quan per presentar Lo tenga o no va dir que tothom troba l’amor de la seva vida: “Creieu-me, existeix!”

Bisbal creu en les seves possibilitats de mantenir l’estatus d’estrella, i ho demostra amb una gira que no estalvia mitjans: escenari gran i un sofisticat equip de pantalles de fons. Amb l’estètica musical és més prudent. “Hem intentat barrejar el so més orgànic de la banda amb d’altres de més electrònics”, va assegurar a mitja actuació. I sí que injecta el caràcter d’Hijos del mar en algun tema antic com Esclavo de tus besos i Quiero perderme en tu cuerp o, i en reforça d’altres com Cómo será amb tocs de funk i italodisco, però no pretén capgirar-los.

“Ara sí, per a tothom, un petó”, va dir en català abans de recordar els bons records que guarda dels seus concerts al Palau Sant Jordi i d’agrair la presència “als amics de la premsa”. En una actuació, cap artista domina els protocols de la diplomàcia de l’ star system com Bisbal. I ben pocs són capaços de regalar un somriure del principi al final al públic com ho fa ell. I salta, i corre a banda i banda de l’escenari per adreçar-se al públic de tots els sectors i acaba cada tema amb gestos d’agraïment, algun cop com fan els toreros quan brinden el toro. I convida el Roger, un exconcursant de La Voz Kids, a cantar Mi princesa.

És tot empatia, Bisbal, que també es va refugiar en un medley acústic i en mitjos temps com Duele demasiado, el tema d’una campanya d’Unicef. A vegades, però, el va trair una sonorització que no beneficiava gens la veu, com va passar amb uns inoportuns acoblaments a No amanece i Lo tenga o no. Més sort va tenir en el tram final, enlairat per l’entrega d’un públic fidel tant en les novetats com en les glòries passades, com Ave María, encara avui la seva millor carta.