Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Dir el nom de l’autor de ‘Curial e Güelfa’ “és gratuït i acientífic”

La filòloga i medievalista Lola Badia rebat la tesi de la Universitat de València que certifica qui n’és l’autor

La notícia va aparèixer a tots els mitjans i agències de l’Estat la setmana passada. Els més taxatius afirmaven: “Descobert l’autor de Curial e Güelfa ”. L’autoria d’una de les grans novel·les cavalleresques de la literatura catalana ha sigut motiu de centenars d’investigacions. Des que el 1876 Manuel Milà i Fontanals va descobrir el manuscrit d’aquesta obra del segle XV a la Biblioteca Nacional, els filòlegs no han deixat de rastrejar qui podria ser l’escriptor culte i d’alt rang, viatjat i coneixedor de les obres de Boccaccio i Petrarca, que va escriure la història d’amor i armes de l’heroic Curial situada a Montferrat, al sud del Piemont.

Segons la tesi de l’historiador valencià Abel Soler, avalada pel catedràtic de literatura catalana Antoni Ferrando i la Universitat de València, es tractaria d’Enyego d’Àvalos, un camarlenc del rei Alfons el Magnànim, “castellà de naixement, valencià d’adopció i fascinat per la cultura literària italiana”, que l’hauria escrit entre el 1445 i el 1448 entre Milà i Nàpols. Per a Lola Badia, catedràtica de filologia catalana i medievalista de la Universitat de Barcelona, afirmar que Àvalos és l’autor de Curial e Güelfa és “un exercici gratuït, acientífic, partidari de la filologia espectacle”. “És com els que volen demostrar que Colom era català”, afirma.

La presentació de la Universitat de València ha aixecat polseguera. Tot i que Soler reconeixia que es tracta d’una deducció i, per tant, d’una “hipòtesi”, també es mostrava taxatiu, perquè “no hi ha alternativa possible”. Totes les peces li encaixen: els valencianismes, el tipus de paper que es feia servir, el coneixement de la geografia llombarda, l’escut heràldic, els detalls de la biografia d’Àvalos... Fins i tot van demanar a la Biblioteca Nacional que en canviï l’atribució. “Molesta que una hipòtesi s’esbombi i se li doni una importància que no en té”, diu Badia, autora de l’edició crítica i comentada de l’obra a Quaderns Crema (2011).

Les autories canviants del ‘Curial’

Curial e Güelfa està catalogada com a anònima perquè, si bé en l’època medieval era habitual signar les obres, el primer quadern del volum es va perdre i, per tant, es va extraviar la signatura de l’autor. Des del segle passat s’han llançat desenes de noms possibles. En un estudi publicat el 2013, el mateix Antoni Ferrando es preguntava si podria ser Joan Olzina, secretari d’Alfons el Magnànim. La historiadora del CSIC Maria Teresa Ferrer i Mallol també va fer una hipòtesi coherent sobre Lluís Sescases. I hi ha fins a 200 membres a la cort napolitana que s’han investigat. Fins i tot el 1991 Jaume Riera va arribar a defensar que es tracta d’una obra apòcrifa escrita al segle XIX, cosa que descarta del tot Badia. “Una obra anònima és molt llaminera. Però un historiador no pot proclamar l’autor d’una obra si no té un document que ho provi”, defensa la professora. Es poden fer aproximacions a l’època i a l’autor, però posar-li nom “és una ximpleria i és improcedent”.

En canvi, Ferrando treu ferro al fet que no existeixi aquest document: passa el mateix amb Ausiàs March i les seves poesies, amb Cervantes i el Quixot o amb Isabel de Villena, argumenta. “No és veritat. Hi ha molts documents de l’època que proven l’autoria de Cervantes, d’Ausiàs March, de Joanot Martorell. Estan documentats. Amb Isabel de Villena és diferent perquè era dona i monja”, reconeix Badia. Curial e Güelfa no va tenir difusió al segle XV, per això no hi hauria cap document conegut que el cités.

L’obsessió valenciana

La catedràtica de la UB veu en la maniobra de la Universitat de València un pas més en l’obsessió per demostrar la valencianitat de Curial e Güelfa, “un ingenu propòsit d’apropiació provinciana”, diu. Per a ella és evident que “l’obra es deu a la cultura de l’entorn del Magnànim però era marcadament internacional, amb una llengua de cultura, prestigiada, alta”. “El català del Curial és el millor del de Catalunya i de València, una llengua volgudament supradialectal”, explica. Per això és un error magnificar l’interès dels localismes, que podrien ser obra del copista de l’obra.

Lola Badia fins i tot denuncia que hi ha hagut “irregularitats” en la difusió de la tesi -que ha de ser inèdita i en canvi ha tingut un article a la revista de l’IEC- i que no hauria de tenir més de 300 pàgines, quan la d’Abel Soler en té 5.200. Però el que preocupa Badia, i els seus col·legues del Grup de Recerca de Literatura i Cultura Catalanes Medievals, format per professors de diferents universitats, és constatar que “a la factoria d’on emergeixen aquestes notícies no funcionen amb els sistemes de valoració acadèmica normals: la notícia bomba i la filologia espectacle la troben pertinent”, afirma. “Amb el descrèdit de les humanitats, treballar amb serietat i responsabilitat és una feina dura i això no ens va a favor. Només falta que visquem en l’era de la postveritat!”, lamenta Badia.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT