Pregària laica per Dolors Miquel i companyia

Crític TeatralPreguem. Els atacs de les xarxes socials a la poeta Dolors Miquel pel poema que va llegir a l’entrega dels premis Ciutat de Barcelona han sigut aferrissats, però no amagaven les arrels dels qui protestaven perquè s’havien sentit ofesos. Hi ha hagut, però, algun atac amb publicitat més jesuític, i en conseqüència més hipòcrita, que marejant paraules l’ha acusat, a ella i als qui l’han defensat, de falta de cultura, exhibint la supèrbia pròpia d’aquells que creuen que tenen la veritat i que solen predicar des de púlpits religiosos.

I potser tenen raó. Ni Dolors Miquel ni Magda Puyo, la directora de la cerimònia dels premis, ni cap d’aquells que entenen la cultura com una acció de coneixement per via de la confrontació amb els dogmes o la descoberta d’altres realitats, no saben res de la cultura enclaustrada en un museu exclusiu d’afortunats creients. “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”.

I potser tenen raó. Perquè aquells que subverteixen amb més o menys gràcia, amb més o menys enginy, no tenen ni idea del que és la cultura orgànica dels qui han sigut tocats per la mà divina i poden repartir acreditacions intel·lectuals amb segell ecumènic. “Homes de poca fe, per què dubteu?”

I potser tenen raó. Tenen raó perquè aquells que descriuen un relat diferent de l’oficial, aquells que utilitzen paraules irritants, no entraran mai al regne del sobrenatural. “Molts són cridats, però pocs són escollits”.

I potser tenen raó. Tenen raó perquè ells saben què és un poema, una oració i, sobretot, què és l’amor, però sovint cauen en el pecat de la supèrbia. Són els mateixos que no diuen res quan els seus protectors gasten el triple de diners per pagar a aquells que criden des de les ones contra Catalunya, a aquells que inciten a la confrontació amb insults i mentides, que a donar suport a organitzacions caritatives que treballen pels desprotegits. “Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?”

Que es quedin la raó. Els perdularis, incultes poetes de l’avern, seguiran caminant sobre les cendres de la seva ignorància com tenaços combatents de la cultura del sotmetiment i la culpa. Salve Dolors Miquel, Mater Poeta!