Publicitat
Publicitat

MÚSICA CORAL

Òscar Boada: “A Catalunya es canta poc i molt malament”

Director del Cor Vivaldi, que aquest dissabte canta el ‘Rèquiem alemany’ de Brahms a l'Auditori Axa de Barceloba

Òscar Boada (Barcelona, 1961) dirigeix des de fa trenta anys el Cor Vivaldi, nascut a l’Escola IPSI de Barcleona. Avui són una quarantena de cantaires de 9 a 17 anys que tan aviat canten en un cicle propi que ja té catorze edicions com participen en òperes al Liceu. Demà interpreten el Rèquiem alemany de Brahms, en versió amb piano a quatre mans a l’Auditori Axa.

Per què es va crear el Cor Vivaldi?

El Cor Vivaldi és una d’aquelles coses que es creen perquè, en un terreny que està predisposat a acollir una llavor determinada, hi cau aquesta llavor. Això és l’Escola IPSI, i amb això ja portem 30 anys.

¿Un cor és una eina de socialització millor que una orquestra?

No. És el mateix. Per a mi el cor i l’orquestra són eines de socialització igualment potents. El que ensenyem en el cor és l’habilitat de fer les coses junts parant atenció al que fan els altres, i que si ho fem així podem obtenir resultats excel·lents. D’això ara en diuen cooperativisme. Nosaltres ja fa uns quants anys que cooperem.

Quina és la singularitat del Cor Vivaldi?

El Cor Vivaldi és singular perquè en una escola privada concertada hi neix un cor que transcendeix aquesta escola i es converteix en una eina molt potent musicalment. Per a mi això és molt singular, perquè a les altres escoles de Catalunya això no ha funcionat així. Sí que han sorgit altres glorioses i igualment meritòries aventures musicals, com els Amics de la Unió de Granollers, que funciona molt bé, però amb un altre esperit, fora d’una escola.

Com es gestiona un cor infantil quan ha de participar en espectacles professionals al Liceu?

Doncs explicant les coses i dient-les pel seu nom. Si aquest cor ha de cantar al Liceu, els nens han d'assumir que aquells dies aniran a dormir tard i s'hauran d'aixecar igualment d'hora perquè la vida continua. Jo crec que ho fan exemplarment bé, perquè no hi ha cap cas de nen del cor que vagi malament a l'escola, més aviat és al contrari.

Nota si els nens surten amb més pressió quan han de cantar al Liceu?

No. Depèn del que hagin de fer. Quan van al Liceu normalment es per fer petits fragments que estan incorporats en òperes com La Bohème o Carmen. Lògicament hi ha una tensió perquè allò ha de sortir molt bé. I sempre pot haver-hi putades del director d'escena, com ara fer-los sortir fent tombarelles [riu]. Però per a ells és una oportunitat de fer coses en una sala fantàstica i amb unes condicions que no són les habituals.

Ara que ja porten catorze cicles del Cor Vivaldi, quin balanç en fa?

El cicle va ser un gran encert, puc dir-ho amb totes les lletres perquè no va ser idea meva. Ens va permetre programar amb més d'un any d'antelació. Al febrer jo ja sé què faré l'any que ve. I està molt bé perquè fidelitza la clientela, i tu has de complir amb aquests compromisos.

Quin és el compromís dels nanos?

És diari. Ells vénen cada dia a assajar, menys dissabtes i diumenges. L'avantatge és que l'hora d'assaig és de 13.30 h a 14 h, i això fa que no hagin d'utilitzar hores extres, no han de venir de cinc a sis.

Aquest dissabte el cor cantarà el Rèquiem alemany de Brahms. Suposa un repte?

Sí, és un repte per a tothom, encara que fem la versió superpobra, que és amb piano a quatre mans. Si no fóssim pobres com rates, hi posaríem orquestra. De tota manera, tenim l'avantatge que els pianistes són Josep Buforn i Josep Surinyac, tots dos boníssims i amb pedigrí vivaldià, perquè ens van acompanyar els primers anys. Ells seran una fantàstica orquestra, entre cometes. L'obra és un repte. D'entrada, perquè és una obra religiosa, i excepte un parell que han fet la comunió, la resta de nens i nenes no són religiosos. Els has d'explicar el context. Encara que jo no sigui creient, sí que tens tendència a deixar-te tocar per l'afany de dimensionalitat que respira aquesta música i el text. Quan fas música religiosa t'has de convertir en una mena de predicador.

Sovint l'he sentir demanar que els compositors facin més música coral.

Nosaltres cada any encarreguem obra. L'any passat al Kirby Shaw, que és un compositor que fa jazz i és fantàstic. Intentem, en la mesura que es pot, anar buscant més gent. El que ens falta són diners. Si tinguéssim una aportació de la Generalitat o de qui fos, de 30.000 euros, aquesta canalla ho notaria molt. Per exemple, el Rèquiem alemany el faríem amb orquestra. Això val 12.000 euros. I 12.000 euros, si en tens 20.000, val la pena. L'any que ve que vull fer l' Elies de Mendelssohn amb la coral de Puig-reig, que em faria il·lusió perquè és una d'aquelles obres que et canvien la vida. Si ho fas amb Puig-reig, que és una coral fantàstica i amb una tonalitat atípica, i a més hi poses orquestra... Ells es mereixen això, però moltes vegades m'he de frenar perquè aquí l'única que dóna suport és l'escola, això que quedi molt clar. És l'única que hi posa diners. És una mica vergonyós, perquè la Generalitat, zero, perquè no som fundació. Si el cor fos una fundació ja en parlaríem, però, mentre no ho sigui, res. Sí, em queixo obertament. No ho entenc.

Quan fan intercanvis amb cors d'altres països sent alguna enveja?

No, al contrari. Jo sento enveja quan veig unes entitats que tenen la possibilitat de treballar amb absolut luxe asiàtic. Per exemple, l'Escolania de Montserrat, que quan veig com treballen els escolanets penso que jo voldria això, una sala d'assaig com déu mana. Però després veig que el que nosaltres traiem de la nostra petita sala d'assaig és un resultat molt contundent i que té molta prestància. Quan vas a altres països d'Europa veus que estem a l'altura, i nosaltres a sobre vencent totes les dificultats i sense la tradició gloriosa d'aquesta gent. Això és el que he sentit aquests últims anys quan he viatjat.

Hi ha coincidència de repertoris en altres països?

Això és un tema. Mira que s'arriben a fotre tostons amb el cant coral. Per què ho fan això? Jo intento fugir de les obres tostón. Si no és molt bona, molt bona per a mi, ja no la programo. Intentes que tot el que programes tingui un interès, però no n'hi ha prou dient que és molt curiós, si no arriba a la gent. He sigut jurat de concursos. Vas a Linz i sents tots els cors aquells, i per dos que programen coses interessants i ben parides, la resta és un tostón.

I això no ho parlen entre vostès, els directors de cors?

És que no hi ha gaire oportunitat de parlar-ne. Quan estàs de jurat estàs de jurat, i què dius: «Senyora, això que ha programat és un tostón»? Hauríem de ser molt més primmirats amb el que fem cantar als nens.

En què consistirà la participació del cor al Simposi Mundial de Música Coral que es farà l’any que ve a Barcelona?

Som un dels setze cors de tot el món convidats. Farem el que ens caracteritza: comissionar obres d’autors del país. La nostra idea és fer el Te Deum d’Albert Guinovart. M’agradaria molt fer la missa de Bernat Vivancos, Messe aux sons des cloches, que és una obra fantàstica amb campanes tubulars. També m’agradaria fer una obra que ens va escriure la Mariona Vila l’any passat, Constel·lacions. I també una de Josu Elberdin, un compositor basc jove, molt bo, del qual som seguidors. És a dir, volem ensenyar el que fem al món que ens vulgui veure. Hem de fer el que sabem fer.

¿Creu que a Catalunya es canta poc fora dels àmbits formals?

Cantem poc i molt malament. Per exemple, cada vegada que es canta Els segadors, per a mi és com sentir cantar un país derrotat. Sí, ja sé que és himne en to menor, però els catalans tenim un tarannà que fa que quan cantem no faci goig.

S'ha perdut el costum de cantar?

I encara no ens podem queixar perquè Catalunya, juntament amb el País Basc, és un dels llocs on es canta més de l'Estat, perquè tenim una tradició coral. Jo sóc un pessimista actiu. Ser crític amb nosaltres mateixos, però aportar solucions. El meu projecte era que hi haguessin més Cors Vivaldi a Catalunya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT