Sobreviure després de dos dies enterrat a la neu: "Desitjava morir"

Torelló"Cada any m'entra una espècie de tristesa quan s'acosten aquests dies", sospira l'excursionista Biel Grau (Lliçà d'Amunt, 1948). Fa just 25 anys va perdre dos grans amics sepultats per una allau mentre baixaven del cim del Costabona, "una muntanya de vaques" de 2.465 metres al Ripollès. Ell va sobreviure dos dies enterrat sota la neu. Va ser el dolorós epíleg de la tragèdia que tres setmanes abans havia deixat nou morts a la zona del Balandrau.

El dissabte 20 de gener del 2001 Grau es va trobar amb Jordi Artiaga, de Canovelles, i Joan Soley, veí de Lliçà d'Amunt i company de vida i aventures: cada Setmana Santa feien una travessa als Alps. "Era l'amic més amic que tenia", afirma Grau amb nostàlgia. Van enfilar el camí cap al Pirineu oriental amb el Mitsubishi de Grau. Van arribar al cim del Costabona. La idea era baixar cap al cantó francès i tornar, però s'havia girat mal temps i van decidir fer mitja volta i ja tornar cap als cotxes. Eren tres alpinistes reconeguts. En Biel i en Joan havien trepitjat l'Himàlaia i havien conquerit un cim de més de 7.500 metres a la Xina. Volien fer un 8.000.

"Hi havia una placa de gel que es va trencar amb el nostre pes i vam provocar una allau. Vam començar a baixar junts amb l'allau. Tenia la sensació que estava dins una rentadora. Anàvem donant voltes", afirma. Van quedar sepultats sota la neu, empresonats. No podien sortir. "Sembla que en Joan va quedar en posició horitzontal. Vaig tenir la sort que vaig quedar estirat, però una mica inclinat, amb el cap una mica amunt. Tenia un pam de neu a sobre, però es filtrava una mica de llum i una mica d'aire i podia respirar", afegeix. Recorda sobretot "una pressió molt forta de la neu".

"Sentia molta pressió al cos. Em sentia com si estiguessin fent-me un motlle, tot comprimit. No em podia bellugar. Gairebé no podia respirar –recorda–. Jo no crec gaire en déus i aquestes coses, però pensava que si hi havia algú allà dalt, tant de bo se m'emportés. Ho estava passant molt malament. Sí, desitjava morir", admet Grau. Tenia clavada davant els ulls una taca vermella de sang d'una ferida que s'havia fet al front tot baixant, tot caient. En Joan i ell havien quedat sepultats bastant a prop l'un de l'altre i parlaven. Sense veure's, sense entendre's, però parlaven. A crits des de les seves cel·les de neu i gel. "Ens sentíem de lluny, però ens sentíem", subratlla. "Aquí va venir el cop més fort. Ploro, però és que els records són molt durs. De cop ja no em va contestar i vaig saber que havia mort", admet amb un fil de veu.

Fer-se pipí a sobre per guanyar escalfor

No podia moure la mà esquerra perquè s'havia trencat el cúbit i el radi per diferents punts. Amb la mà dreta va anar fent-se més espai entre la neu i es va treure la clau del cotxe d'una butxaca i se la va posar a la boca per fer una mica de forat, per poder respirar "una miqueta millor". La nit va ser "molt dura". S'imaginava a casa, davant la llar de foc amb la seva dona i amb els seus dos fills. Per escapar del dolor i de la realitat, sepultat i perdut sota la neu. Es va haver de fer pipí a sobre més d'una vegada. Li anava bé per guanyar escalfor. El segon dia va continuar fent forat sota la neu per estar més ample, però seguia enterrat. Continuava cridant auxili, però ningú el sentia. "Em va sortir una força de mi mateix que a vegades ho rumio i penso com cony vaig poder reaccionar d'aquella manera. Suposo que és l'instint de sobreviure", assegura.

La salvació va arribar dilluns a primera hora del matí, gairebé dos dies després de l'allau. De cop va sentir un helicòpter que s'apropava. Explica que el van localitzar rastrejant el seu mòbil i gràcies a l'ARVA, un aparell electrònic que emet i rep ones per localitzar persones sota una allau. El van desenterrar un grup de bombers amb pales. "Vaig sentir una gran alegria, malgrat tot", diu. El van trobar amb hipotèrmia, el van portar a l'hospital de Campdevànol i després al de Granollers. No va poder anar a l'enterrament dels seus dos amics: en Joan, de 44 anys, amb parella i un fill de set anys, professor d'institut i regidor de Lliçà d'Amunt; i en Jordi, de 40 anys, amb parella i dos fills de nou i sis anys. Tenia un taller de mobles de bany i de cuina.

Grau diu que el va salvar "un cop de sort". "Vaig necessitar un any per recuperar-me físicament i mentalment. Va ser molt dur. Al segon any vaig dir que no podia continuar així. Vaig anar a fer la ruta que havíem fet aquell dia, al Costabona, allà a l'allau, sense dir-ho a ningú", diu als seus 77 anys, travessat per l'emoció. "Cada vegada que feia un cim pensava en el Joan. En com de bé ens ho passaríem tots dos", admet. I continua caminant.