La mort del Castor ens surt cara
El fragor de l'actualitat rabiosa fa que a penes se senti la remor d'altres fets que també ens haurien d'importar. Com podeu llegir a la informació de Jordi Mumbrú en aquest diari, les obres per segellar i acabar de desmantellar el magatzem de gas submarí Castor es troben en la seva fase tercera, i final. Serà l'epitafi, segellat en formigó, d'una història demencial, en què l'empresa Escal UGS, filial d'ACS, propietat de Florentino Pérez, va cometre un atemptat ecològic a gran escala i en va sortir recompensada amb 1.350 milionets d'euros de l'erari públic, segons sentència del Tribunal Suprem. L'atemptat en qüestió va ser promogut pel darrer govern de Zapatero i continuat després pel primer executiu de Rajoy.
Repassar la història del projecte Castor és llarg i alliçonador, i convidem els lectors que hi puguin estar interessats a consultar l'abundant hemeroteca disponible. En resum, es tractava de construir un magatzem de gas natural sota les aigües del mar, a 1.700 metres de profunditat, davant les costes de Castelló, que havia de tenir cabuda per a 1,9 milers de milions de metres cúbics de gas. Havia de constar també d'una plataforma marina, un gasoducte de 30 quilòmetres de longitud i una planta terrestre ubicada a Vinaròs. Com se sol dir, què podia sortir malament?
Com recorda tothom, les primeres maniobres d'extracció de gas van provocar moviments sísmics, i això —i sobretot la difícil rendibilitat— va dur a la paralització del projecte, tot i que Florentino, com hem dit, no se'n va anar amb les mans buides. Després ve una llarga història judicial i administrativa i, finalment, les tasques de desmantellament de la infraestructura, que ara enfilen la recta final.
Un dels aspectes més interessants del projecte Castor és la seva relació amb l'anomenat fracking o fracturació hidràulica, una tècnica consistent en injeccions massives d'aigua i arena amb additaments químics a gran profunditat, amb l'objectiu de perforar la roca i obtenir gas. El Castor no era estrictament fracking (consistia a injectar gas en un jaciment petrolífer esgotat), però s'hi assemblava pel seu gran impacte ecològic, i va generar un debat apassionat entorn del susdit fracking, amb postures en contra i a favor.
En general, les postures en contra del fracking s'atribuïen a un cert extremisme ecologista, mentre que les opinions a favor es presentaven com a madures, ponderades i atentes a l'interès públic. Avui en dia, els perjudicis que causa el fracking són reconeguts arreu, i la seva pràctica està prohibida, amb diferents graus de prohibició, en un gran nombre de països (també Espanya), mentre que la seva defensa ha quedat en mans dels negacionistes climàtics més recalcitrants, tipus Trump, Milei i companyia. Els que defensaven, a peu i cavall, el fracking davant de la costa castellonenca, semblen haver abandonat la seva militància. Ara defensen la clara conveniència d'ampliar els nostres aeroports (el de Barcelona i el de Palma) per acollir encara més milions de turistes low cost cada any. Ho fan pel bé comú.
