Publicitat
Publicitat

Una exposició al Palau Robert reivindica el periodisme crític, concís i irònic d'Eugeni Xammar

Josep Pla: "Ha estat l'únic antifranquista que he conegut en aquest país"

Una immensa taula, que simula la d'una redacció d'un diari del segle passat, serveix d'escenografia a l'exposició 'Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món'. L'exposició, que es podrà veure fins el 31 de gener, fa un recorregut biogràfic i periodístic per deu fets històrics de la història universal, europea i catalana –de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, de l'ascens del nazisme a la proclamació de la República– a través d'una desena d'articles de Xammar.

Eugeni Xammar (1888-1973) va viure, des de Londres, París, Munic, Berlín, Praga, Moscou, Barcelona o Perpinyà, els principals esdeveniments del segle. "Era un home de món i un catalanista de pedra picada", explica el comissari de l'exposició, Joan Safont. Xammar va començar guanyant-se la vida com a "saltataulells". Però poc a poc es va anar introduint a la premsa de l'època. Després de la Setmana Tràgica va haver de marxar de Catalunya, perquè es va negar a fer el servei militar. A Londres va viure l'esclat de la Primera Guerra Mundial i va escriure per diferents mitjans catalans i madrilenys. Poc després viatjaria a l'Alemanya devastada per la guerra i publicaria una entrevista polèmica amb Adolf Hitler. "No se sap si aquesta entrevista es va fer de veritat o és un exercici literari. És, però, una descripció tan precisa, que si no va entrevistar Hitler, devia tenir un contacte molt proper", diu Safont. "L'entrevista es va publicar el 1923 i Hitler ja anunciava –19 anys abans de parlar de la 'Solució Final'– de la seva intenció d'eliminar els jueus, això no apareix a cap altre text contemporani", afegeix Safont. A l'article, Xammar descriu Hitler com "un ximple carregat d'empenta, de vitalitat, d'energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima (D'això darrer ell n'està encara més convençut que nosaltres mateixos)".

Xammar visitaria l'URSS amb Andreu Nin com amfitrió. Amb l'esclat de la Guerra Civil va començar el seu periple d'exiliat. Amb la caiguda de Catalunya, va decidir no escriure mai més en cap diari que es publiqués a l'Espanya franquista. "Sóc catalanista de tota la vida, i –de tota la vida– republicà", va escriure. Va ser molt contundent en les seves crítiques als periodistes que considerava col·laboracionistes, com Josep Pla o Carles Sentís. A l'article 'Fora de la comunitat catalana' escrivia: "De la traïció, de la submissió total i venal a l'enemic, de l'execució de les ordres de l'ocupant, de l'abandó de la dignitat i de l'escarni de l'honor". I continuava: "Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor, amb altre Sentís, Solervicens, Nadals i Díaz-Plaja han estat i són els agents -estipendiats- de l'ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l'opressió espanyola i franquista a Catalunya".

Abans de morir, Xammar va dictar les seves memòries, 'Seixanta anys d'anar pel món', que es van publicar de forma pòstuma. "Durant molts anys ha estat un periodista oblidat, però darrerament l'hem tornat a recuperar. En part gràcies a Jaume Vallcorba, que va publicar els seus articles i el va equiparar a altres periodistes europeus i també amb 'Periodisme? Permetin', la biografia que va escriure Quim Torre", resum Safont. 

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT