Publicitat
Publicitat

Pepe Serra: “El MNAC hauria de tenir entre 25 i 30 milions de pressupost, 10 més que ara”

director del museu nacional d’art de catalunya

Tot i que el més dur de la crisi ja ha passat, Pepe Serra (Barcelona, 1969) no defalleix. Va començar fa pocs mesos el segon mandat de cinc anys com a director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i segueix lluitant perquè el museu tingui més legitimitat social. A més d’un creixement sostingut de visitants -calcula que aquest any en seran 900.000-, ha aconseguit més de 500 noves peces per a la col·lecció. Les últimes: un Lluís Dalmau extraordinari, donació de la Fundació Palarq, i 200 fotografies d’Oriol Maspons, gràcies a la Fundació Nando i Elsa Peretti. “El museu és un lloc al·lucinant. Tinc ganes de seguir cinc anys més perquè et carrega les piles en un matí; és un lloc que entusiasma quan veus tot el que s’hi està fent i s’hi pot fer”, afirma.

Treballen en dos plans, un fins al 2022 i un altre fins al 2029. Quins reptes de futur té el MNAC?

Un passa perquè el MNAC superi definitivament el model de museu del segle XIX, paternalista i que imposa un discurs, per convertir-se en un museu connector. És un espai on la gent es troba al voltant de l’art per discutir, i volem que el museu compleixi el rol de ser un lloc crític. Un altre repte és l’accessibilitat, tant la de les col·leccions com la que implica superar la barrera d’accés a la cultura, que encara hi és. Hem de fer l’esforç d’arribar realment a tothom.

Per aconseguir-ho, ¿hauria de canviar la forma jurídica, com ja va apuntar quan dirigia el Museu Picasso?

Per fer el salt i homologar-se als seus companys de viatge, com el Museu del Prado, el Museu Reina Sofia i altres centres internacionals, el MNAC s’ha de transformar. Segur que hauria de tenir una llei pròpia, però també hem de construir unes noves aliances: hi ha molts col·lectius molt representatius que no tenen presència al museu. Hem de crear una institucionalitat nova, que permeti la seva participació en la presa de decisions. No pot ser que quan parlem de societat civil, sigui només la que té poder adquisitiu. El museu ha d’estar a l’avantguarda en els aspectes socials i econòmics. El museu com a institució ja no és un contenidor ni serveix per consolidar determinades polítiques, sinó que és un lloc disruptorque ha d’incorporar en el seu programa i en el seu ús la pròpia discussió sobre ell mateix permanentment.

Aquesta transformació implicaria la formació de patronats.

Demanar als alts càrrecs de l’administració que formin part del patronat és demanar-los molt. Una cosa és que representin la institució i que facin polítiques, però el museu s’ha de professionalitzar, ha de tenir una governança més complexa i més sofisticada que permeti acompanyar millor els seus programes i prendre més bones decisions.

El 2029 marca un termini més llarg per a l’ampliació del museu als pavellons d’Alfons XIII i Victòria Eugènia.

L’ampliació és imprescindible, però no la vinculem al projecte, seguim treballant. L’Esplanada no era idea nostra, però si l’Ajuntament i la Generalitat afronten una operació de transformació urbanística de la zona, el museu hi pot contribuir qualificant molt l’espai amb una biblioteca, un centre d’estudis i unes noves sales d’exposicions temporals. No és un projecte turístic, sinó de millora de l’espai públic.

Per dimensió, el MNAC està al nivell de grans museus internacionals, i forma part del Grup Bizot, però amb prou feines té pressupost per programar. Aquest decalatge, ¿de quina manera marca el museu?

Som presents a la taula de debat internacional on hi ha museus enciclopèdics, i hi participem amb una comoditat absoluta. Després hi ha una altra cosa, que és un circuit de programació. Per limitació pressupostària no podem embarcar-nos en unes aventures de producció determinades. El MNAC hauria de tenir entre 25 i 30 milions d’euros de pressupost, 10 més que ara. Això voldria dir tenir magatzems com déu mana, els inventaris fets, un programa d’exposicions d’escala internacional i local i programar per a les minories i per al gran públic.

El Museu Britànic compra art contemporani. El MNAC té pendent acabar d’introduir l’art de postguerra i exposar artistes vius. Com mira el segle XXI, el museu?

Els museus no podem deixar de comprar. Interrompre la política d’adquisicions és molt delicat. Fa anys que no es compra de manera sistemàtica, i s’ha de fer, si no ens trobem amb deures acumulats, com amb la fotografia. Ja que no podem tenir un programa d’artistes contemporanis, vam demanar a Perejaume i a Francesc Torres, que presentarà l’exposició a l’octubre, que treballin amb la col·lecció. Però sobretot hauríem de seguir adquirint. Si no hi ha diners, ens han de facilitar molt les eines; pràcticament no hi ha estímuls fiscals. Amb l’art de postguerra farem l’últim gest que podem fer: guanyar una sala per a l’art dels anys 50. Però aquest període és un tema de país.

Com van les relacions amb les administracions?

El 2008 el museu tenia 21 milions de pressupost; ara en tenim 15. Encara no hem recuperat la sensació de normalitat. La Generalitat ha fet un esforç molt gran, com també l’ha fet l’Ajuntament. Però l’Estat no compleix; la seva aportació està per sota del que l’obliga l’estatut des de fa més de cinc anys, tot i que ens movem en uns paràmetres de molta cordialitat. Però jo parlo de sistema de museus, per no concentrar-ho en el MNAC, i sobre si ens creiem que aquests agents formen part de l’economia productiva de la ciutat i del país.

A més del seu paper en el Pla Nacional de Fotografia, el projecte del Museu de l’Arquitectura, que s’havia d’ubicar en un dels pavellons, preveia que el MNAC en tutelés l’arrencada. ¿Se li han encarregat massa tasques?

Ara tenim un embut de missions per a un museu que pressupostàriament i físicament no les pot executar. El tema de les disciplines està obsolet: tenim fotografia a totes les sales, no la pots separar de res, i l’arquitectura hi està integrada des del Romànic. Ara firmem un acord amb la Càtedra Gaudí, que transferirà milers de dibuixos a les col·leccions, i un dels àmbits de la nova col·lecció de l’art del Renaixement i el Barroc és l’arquitectura. No hi vull renunciar. En el fons, el país ha de tenir una política de patrimonialització clara.

Una de les branques del seu projecte és exportar la col·lecció.

Des que vam presentar la nova col·lecció d’art modern, fem el triple de préstecs. Per al 2019 tenim un projecte de cinc exposicions al Japó, i la proposta que ens fan no és de Modernisme sinó d’art català, i volen arribar fins a la Guerra Civil. Fem un esforç enorme per no ser prestadors sinó coorganitzadors. En els últims cinc anys hem perdut una vintena de persones i no les hem substituït, i això ja ens desequilibra. El museu requereix continuïtat i tenir els instruments.

El cas Sixena els ha fet viure moments difícils. El retorn provisional dels murals de la sala capitular del monestir no s’ha arribat a executar.

Més enllà del soroll polític i mediàtic, crec que apareix molt serenament i reposadament que l’argument de conservació i preservació del bé és molt sòlid, ningú el replica. El millor lloc perquè aquestes pintures es conservin i es posin en valor és aquest museu. Això s’està assentant i la discussió, l’amenaça i els arguments inventats es van desfent. Des que s’ha presentat un informe internacional independent i contrastat sobre la impossibilitat física de tocar aquesta peça, no hem trobat una sola rèplica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT