Sònia Gainza: “No estem fent caritat: la diversitat ens enriqueix a tots”

Barcelona¿Que persones de diversos col·lectius socials siguin espectadors de cultura, quins beneficis els suposa?

Des del fet que canvien les converses entre ells -deixen de parlar de la malaltia, la discapacitat o els problemes que comparteixen per parlar dels espectacles- fins que han baixat les visites al psicòleg. Per una estona se senten part integrant de la societat, guanyen en autonomia i troben una il·lusió.

El següent pas és que siguin actors?

Com que coneixem el poder transformador de les arts, sabem que no és el mateix veure teatre que fer teatre. Les institucions han de fer un pas més cap a la participació. L’Auditori fa tallers de música amb persones amb Alzheimer i amb persones amb discapacitat intel·lectual.

Això és a porta tancada, sense públic.

I ningú ho coneix, excepte els usuaris, però en surten molt contents. Un familiar d’un malalt d’Alzheimer em deia: “Realment he vist que L’Auditori és per a tothom”. Obrir les institucions en horaris de matí i entre setmana és el que volem incentivar, i és molt potent.

Quan hi ha públic, l’objectiu és diferent?

No és cedir un escenari amb finalitat social, sinó que les obres entrin en la programació. S’exigeix un estàndard de qualitat que s’aconsegueix quan el director, compositor o coreògraf aprofita les capacitats dels participants amb temàtiques que els interessen. Un gran exemple va ser el Migranland que Àlex Rigola va fer amb immigrants de Salt.

Es tracta d’una teràpia?

No, no ens correspon. Però les arts tenen un gran potencial. I en comunitat els beneficis són obvis. Per exemple, la cohesió d’un grup: hi ha escoles amb alts índexs d’immigració que han treballat amb la música, i això ha consolidat el grup, ha desestigmatitzat l’escola i ha motivat els alumnes a aprendre música.

Ara es posa l’accent en la mediació i a anar a buscar el públic també entre les minories.

L’abast de la música va més enllà dels abonats que vénen a buscar la perfecció als concerts dels caps de setmana. Els mateixos músics vibren amb els tallers. I això és molt sa, perquè és un enriquiment en dues direccions. No estem fent caritat: la diversitat ens enriqueix a tots. La mediació vol dir posar una orquestra o una col·lecció d’un museu al servei d’un grup, i aquest és el diàleg que s’ha de buscar. Hem de ser menys top-down : la riquesa és en la interacció.

La crisi ha fet encongir els projectes socials?

Ha dificultat molt alguns projectes, però d’altra banda ha facilitat els patrocinis perquè hi ha més sensibilitat. El triangle empresa-públic-entitats és molt important. Perquè el que no s’ha carregat la crisi és la importància de les arts per a les persones. Mestres i educadors haurien d’incorporar les arts al seu dia a dia.