Vicenç Villatoro: “M’agradaria que l’efervescència pública del 2015 necessités ser entesa al CCCB”

BarcelonaFa dos mesos que Marçal Sintes va anunciar que deixaria la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a finals d’any i l’endemà mateix es confirmava el nom de Vicenç Villatoro com a relleu. No han esperat al canvi d’any. L’escriptor i periodista ja treballa des del despatx de director d’un centre que enguany celebra 20 anys situat a la Casa de la Caritat -es va fundar cinc anys abans-. Sense preveure un canvi de timó radical, afirma que els dos pilars de la seva etapa -de moment, amb contracte per a un any- seran pensament i present.

Va deixar l’Institut Ramon Llull per escriure Un home que se’n va, però en canvi va trigar poc a dir que sí a la direcció del CCCB. Què hi troba tan atractiu?

El CCCB és una màquina de tractar el present molt ben connectada, amb gent bona i amb una trajectòria formidable. Venint de tres mons com la literatura, l’articulisme d’opinió i el periodisme, el CCCB és un lloc que lliga amb el que m’importa i crec que hi puc aportar alguna cosa personal. També continuaré escrivint, però ja he acabat el llibre, que demanava dedicació exclusiva.

Quin CCCB s’ha trobat?

Bo, sòlid i potent, però amb una cosa que el fa millor: un qüestionament constant sobre el que està fent. És una casa no cofoista. És imprescindible, en aquest cas. No pots viure de les rendes, perquè la primera matèria flueix, és el present, la contemporaneïtat.

El CCCB ha tingut només dos directors en 25 anys: Josep Ramoneda 22 anys i Marçal Sintes 3 anys.

S’ha d’assumir, respectar i admirar la història del centre. Ramoneda va concebre’l intel·lectualment. És un lloc que podria no existir. Què li dóna sentit? Que algú el pareixi i tingui un projecte. El Marçal va fer una cosa important: demostrar que el centre podia seguir amb un altre director. Era un gran projecte personal però que podia continuar sent gran canviant la persona. Jo tinc un avantatge: el centre no necessita barallar-se mai amb el seu passat, perquè la matèria és nova sempre. El teu guió és el pas del temps. Coses que van ser encerts en la memòria del centre, ara potser no ho serien.

Què li sembla que no hi hagi hagut concurs obert per elegir director?

El triat mai és el millor jutge del sistema de tria. Com a director, no és el meu debat. I com a ciutadà, tinc dubtes. L’avantatge del concurs és la transparència i l’estabilitat. L’inconvenient? Que pot generar la sensació que la gestió de la cultura és una qüestió tècnica externa al debat polític. Jo defenso que la cultura s’ha de governar amb criteris polítics, en el millor dels sentits, com l’economia o la política exterior. Formacions que veuen el món de maneres diferents és bo que també vegin la cultura de maneres diferents. Per tant, que les institucions polítiques facin política cultural a través dels grans equipaments em sembla raonable.

Quina influència tindrà que l’hagi nomenat el president de la Diputació de Barcelona (CiU)?

No ha arribat mai ningú a enlloc, espero, sense tenir una visió del món, amb el cervell en blanc. És obvi que les meves concepcions de la societat són més pròximes a uns que a altres. La sobrevaloració de la independència política acaba sent la sobrevaloració de la indiferència política o la prudència a l’hora de dir el que penses. Jo, el que penso, no només ho dic sinó que ho escric cada dia des de fa anys.

Quines seran les línies programàtiques que traçarà?

Per a mi el centre és un lloc per interpretar el present del món, i fonamentalment els processos de canvi. Veig quatre grans temes a partir de polaritzacions teòriques en què podem afavorir el pensament de síntesi. Un és la relació entre local i universal; un altre és humanisme-ciència i també tecnologia; el tercer és l’eix ciutat-territori; i un aspecte que fins ara ha estat menys present és el geopolític: Mediterrània-Europa. Això comportarà reflexions sobre com ho fem, amb quins formats, i des d’on, que és des del Raval, Barcelona, Catalunya.

Hi haurà algun canvi molt evident?

Espero que siguin imperceptibles. No vull fer un cop de timó ni un anunci al diari. No crec que hi hagi problemes que requereixin operacions quirúrgiques. La programació del 2015 està pràcticament feta, i treballo pel 2016, encara que només tinc contracte per a un any. Ara bé, també m’agradaria que l’efervescència pública del 2015 necessités ser entesa al CCCB. Dels aspectes més tangibles del que passi l’any que ve en parlaran els diaris, però els moviments de fons els hem d’explicar.

Situa el CCCB en el debat polític.

No en la política en el sentit partidista o electoral, sinó dels grans corrents de pensament. És que la seva esfera és el món de les idees i el pensament, i això inclou la creació, la religió o la ciència.

El CCCB ha tingut la dificultat de definir-se amb poques paraules.

Pensament i present són les paraules constituents.

9 milions d’euros de pressupost i 80 treballadors. És un equipament gran del qual s’espera repercussió.

I tant, i crec que en té. El 2014 s’ha incrementat molt el públic. Per ara, la sensació no és d’un pes exagerat de l’estructura, perquè la producció d’activitats es fa internament.

Marçal Sintes lamentava que “és més fàcil veure una exposició del CCCB a París que a Manresa”.

Entenc la metàfora, però jo diria que un senyor de Manresa ha d’estar convençut que l’exposició que fem al CCCB és la seva. Aquest país no necessita reproduir a cada 8 quilòmetres l’esquema cultural de Barcelona, anar fent Barcelonetes.

Un de Manresa ha de venir. I un turista de París? ¿La projecció internacional del centre és prioritat?

No només és prioritat la relació amb altres centres, també l’agenda internacional i els sensors d’on passen coses noves i importants. Hi ha una feina a fer important per posicionar no només les activitats del centre, que ja són molt fortes, sinó la marca CCCB. Ha de ser important el fet d’anar al CCCB a veure què hi fan perquè normalment el que hi fan m’interessa.