DEBAT SOBRE ELS CANALS PÚBLICS

El Govern avalua crear un impost específic per apuntalar TV3

L’administració es mobilitza amb discreció per revertir la crisi econòmica i de model del canal
Els estudis de TV3, a Sant Joan Despí / MANOLO GARCÍA

En un dels passadissos de TV3 hi ha un taló emmarcat amb un valor nominal d’unes poques desenes d’euros. El va enviar un ciutadà anònim l’any 2004, pocs dies després que l’aleshores president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Joan Majó, suggerís que la millor forma de finançament per a TV3 seria la creació d’un impost específic, com passa amb el cànon de la britànica BBC. L’espectador va assumir aquell lema de “La teva” i va estendre el xec per fer evident el seu compromís. El taló, com és obvi, no es va cobrar -ni es va implantar el cànon-, però aquell gest sobreviu encara en forma de peculiar ornamentació en una televisió que manté perpètuament viu el debat sobre com ha de finançar-se (i com ha de gastar els diners).

Els últims mesos, la sensació d’urgència s’ha disparat perquè s’acumulen unes quantes dades d’audiència negativa, de resultes de les retallades que ha calgut aplicar sobre la programació. Per mirar de revertir aquesta situació, s’ha activat una operació des de diferents fronts, amb moviments discrets que cristal·litzaran les pròximes setmanes. I la idea del cànon torna a planar en aquests debats, fins al punt que el Govern està considerant-lo com a opció per garantir el finançament dels mitjans públics nacionals, tot i que de moment s’inclina més, segons ha pogut saber l’ARA, per la creació d’un impost específic però sense que el pes fiscal recaigui directament sobre els ciutadans.

A l’espera del moment oportú

El que marca un punt d’inflexió és que la creació d’un cànon torna a ser un eco que ressona als despatxos del Palau de la Generalitat. El Govern ja va estudiar sigil·losament aquesta mesura el 2012, amb Artur Mas de president. Però aquell any es va imposar la taxa turística i també el copagament sanitari, de manera que la idea es va desar al calaix. “Sabem que un impost directe com el que aplica la BBC seria difícil d’explicar i que determinats partits i mitjans que preferirien una TV3 dèbil s’hi tirarien en tromba”, explica una font del Govern que participa en aquesta repensada del model de finançament. “I si el que fem és que ho hagin de pagar algunes empreses, com s’ha fet amb el cinema i les telecos, aleshores ha d’estar molt ben travat jurídicament, perquè el Tribunal Constitucional no salti o els afectats no ho recorrin”.

El plantejament més compartit entre els que participen d’aquest debat -en què hi ha membres dels partits de govern, de la direcció de la Corporació i del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC)-és la creació d’un impost que complementi l’aportació ordinària del Govern -actualment, 225 milions d’euros- i que es vinculi a una despesa concreta, com ara la producció de ficció.

“Avui no estem en condicions de plantejar el cànon -admet una font d’ERC-. Ara bé, quan s’hagi de parlar de la televisió pública de l’estat català, en clau constituent, és un debat que no es podrà eludir si volem assegurar un finançament estable per als mitjans”. La formació ha examinat els últims mesos els models de dues televisions potents, com són la BBC britànica i la CBS nord-americana, per definir la seva futura política audiovisual.

100 milions menys que a Europa

La primera visualització pública d’aquesta operació per salvar TV3 estarà protagonitzada pel CAC. Des de fa més d’un any, prepara un llibre blanc de l’audiovisual en què s’analitza la situació actual de la televisió pública. El document es volia tenir enllestit per a la primavera, però s’ha anat retardant. Finalment, la previsió és poder-lo presentar el 28 d’octubre al Parlament, tot i que les lluites polítiques en el si d’aquest ens regulador poden acabar frustrant aquesta previsió.

La polarització creixent a l’entorn de la CCMA es viu també al CAC. Tres dels consellers (els proposats pel PSC, el PP i Unió) acostumen a votar en contra de les resolucions més controvertides d’un organisme que aconseguia consensos més grans abans del 2011. De fet, aquests tres consellers van adreçar a principi d’estiu un escrit al president del CAC, Roger Loppacher, queixant-se per haver sigut relegats dels debats a l’entorn d’aquest llibre blanc. “Des de llavors, només hem participat en una breu reunió d’una hora i no hem pogut revisar les conclusions”, explica a aquest diari un dels consellers en qüestió. Dimecres hi havia programat un ple per discutir alguns assumptes del llibre blanc, però es va ajornar per causes de força major.

En tot cas, en un primer moment, es volia que aquest document servís per (re)impulsar el debat sobre el cànon, però, segons ha pogut saber l’ARA, aquest és un extrem que s’ha descartat i, en principi, només es presentarà com a opció disponible, però no com a recomanació. El que sí que fa l’estudi és fixar-se en televisions europees equiparables a TV3 per la mida del seu mercat i analitzar-ne el cost per habitant i altres paràmetres, i deixa entreveure quin hauria de ser el pressupost de la Corporació si volgués ser homologable a les del seu entorn natural. Quan es fa la comparativa amb les principals televisions de demografies mitjanes del continent, TV3 queda de l’ordre d’uns 100 milions d’euros curta.

Una majoria al Parlament feble i les restriccions pressupostàries fan que el Govern no pugui assumir aquesta xifra ni de lluny, ja que suposaria incrementar un 50% l’actual aportació ordinària de 225 milions anuals. Però el llibre blanc suggerirà -de nou, discretament- aquest primer horitzó desitjable. “Cal actuar amb urgència”, explica el president del CAC, Roger Loppacher. “La quota del català a la televisió, que és molt dependent del resultat que fa TV3, està en caiguda continuada i ja baixa per sota del 20%. El debat de fons aquí és com adaptem els mitjans als nous hàbits de consum audiovisuals. L’any 2000 hi havia un 9% d’abonats a televisió de pagament. Ara ja són el 27,5%, i la presència del català en aquestes plataformes és absolutament residual”.

Un nou pla estratègic (o no)

Mentrestant, a TV3 també es mouen les coses, tot i que es busca fer la mínima remor possible i mantenir-se sota el radar fins que les decisions estiguin madurades. El departament d’estratègia corporativa que dirigeix Andreu Martínez ha començat a treballar en el que es podria considerar el relleu al pla estratègic del 2011. En tot cas, l’encàrrec formal del ple del consell de govern de la CCMA no s’ha produït (sí que hi ha, en canvi, una comissió d’estratègia al consell, que és qui ha instat aquests treballs inicials). “Algunes de les decisions que s’han de prendre poden ser incòmodes o generar noves tensions amb el comitè d’empresa”, revela a l’ARA una font de TV3 coneixedora d’aquests treballs preliminars per explicar la falta d’un mandat directe aprovat pels consellers.

Sota la presidència de Brauli Duart, la distància entre el consell de govern de la Corporació i el comitè d’empresa ha sigut màxima. El directiu, proposat per Convergència, va intentar aplicar una reforma en l’estructura de la plantilla de TV3 a partir d’una proposta que incloïa l’equiparació de l’escala salarial a la que es cobra en el sector de la sanitat pública. El seu pla perseguia també aprimar la plantilla de manera selectiva, aplicant criteris d’eficiència de cada treballador. Però la seva pretensió va topar amb una minoria insuficient al Parlament, ja que, en aquest pols, ERC va acabar arrenglerant-se amb el personal.

Finalment, es va emprendre un procés d’acomiadament pactat (PAC) -acceptat, per tant, per la plantilla- que afectava els treballadors que complissin 61 anys entre el 2014 i el 2017 (i que a la pràctica no ha comportat cap sortida forçada entre les 218 que s’han efectuat, ja que s’hi van presentar un nombre superior de voluntaris que es volien acollir a unes condicions de sortida avantatjoses). Quan s’acabi el procés, la Corporació haurà vist marxar 269 treballadors i tindrà una plantilla de 2.286 treballadors. L’any 2010, estava formada per 2.745 persones.

De fet, des del consell de govern prefereixen no parlar d’un nou pla estratègic sinó de la revisió i actualització del pla anterior, aprovat el 2011 sota la presidència d’Enric Marín. “En els últims anys hem anat implantant les idees principals del pla -explica una font de la direcció de la Corporació-. I volem seguir avançant cap a la unificació en una sola empresa de mitjans en què el que importi sigui la generació de continguts, i no pas la finestra en la qual s’exhibeixen aquests continguts”.

L’estructura, a debat

Més enllà d’estudiar com millorar els ingressos, també estan a examen les despeses. I, més concretament, es vol abordar la pregunta persistent de si els mitjans de la Corporació estan sobredimensionats en personal o si els seus treballadors tenen salaris que estan fora de mercat i de la resta de la funció pública. “El debat sobre l’estructura no té sentit encarar-lo aquest 2017, ja que els pressupostos cal tancar-los aviat -explica una font de Govern-. Però el 2018 sí que s’hauria de decidir, sense apriorismes, quina és la millor estructura per a una televisió moderna. I que els treballadors participin en aquest debat”.

Ara bé, la relació entre plantilla i empresa no passa precisament pel millor moment. Després d’uns anys de tensió laboral extrema, les dues parts van arribar a una treva en acordar el PAC. Però aquesta calma tensa va saltar pels aires el març passat, quan el fiscal va demanar set anys de presó per a un treballador de TV3 a qui s’acusava d’haver piratejat diversos ordinadors, incloent-hi el de Duart. El fet que la Corporació se sumés a les conclusions del fiscal -i, per tant, a la petició de condemna- va sublevar la plantilla, que considerava la proposta de pena desproporcionada. Els quatre mesos que van passar fins que el jutge va absoldre el treballador al juliol van tornar a aguditzar el divorci entre la presidència del consell de govern -actualment comandat en funcions per la vicepresidenta Núria Llorach- i el personal de la cadena.

Preguntats per l’ARA, els treballadors no només defensen l’actual dimensió de la plantilla, sinó que reclamen poder créixer en funció de les necessitats de producció. “Estem debatent propostes per incorporar personal i no perdre més capacitat productiva”, declara Roser Mercadé, presidenta del comitè d’empresa de TV3. “Reclamem que s’aixequi l’embargament que pateix tot el sector públic sobre la contractació de personal per a substitucions i pics de feina”.

Diferents veus polítiques i professionals han suggerit que caldria dotar-se d’una estructura més reduïda i externalitzar els departaments tècnics, tal com fan, per exemple, les cadenes privades. “El model de corporació pública petita que subcontracta l’activitat no ha funcionat -recorda-. Finalment les empreses han hagut d’admetre l’existència de les plantilles que fan la feina”, detalla, citant el cas de BTV, que té un centenar llarg de demandes sobre la taula contra aquesta forma d’externalització (i fins ara totes s’han resolt a favor dels treballadors).

Prejubilacions parcials en estudi

Tot i la defensa tancada del model clàssic de televisió pública -amb una plantilla que assumeix més del 70% de les hores de producció-, els sindicats treballen per presentar la seva proposta de regeneració. Es tracta de renovar una plantilla que, en el cas de la televisió, només compta amb tres persones de menys de 30 anys. Una de les mesures que s’estudien, segons ha pogut saber aquest diari, és la promoció de jubilacions parcials voluntàries vinculades a contractes de relleu. La mesura està inspirada en una de les clàusules existents en el conveni de Seat. Però de moment encara no s’ha elaborat una proposta unitària a la qual donin suport tots els sindicats presents al comitè.

Els productors audiovisuals catalans han recordat que el manteniment de l’estructura de TV3 ha comportat un empetitiment del sector privat. Com que les despeses laborals acaparen el 53% del pressupost, la part del lleó de les retallades ha recaigut fonamentalment en les compres externes de continguts. El sector privat considera que TV3 és al llindar d’incomplir el seu mandat parlamentari de ser motor de l’audiovisual al país. En aquest sentit, des del 2010 i fins al 2015, la massa salarial de la Corporació -incloent-hi, per tant, Catalunya Ràdio- s’ha rebaixat un 11%. Mentrestant, les compres de continguts a proveïdors s’han reduït un 54% de mitjana, incloent-hi el descens d’un 61% -de 49 a 18,9 milions- en la compra de drets esportius.

Una altra de les peces sobre la taula és l’anomenat Pacte per l’Audiovisual, una proposta que el director de cinema Santiago Lapeira treballa per encàrrec del director general de Mitjans del Govern, Jordi del Río. Al mateix temps, l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC), que depèn del conseller de Cultura, Santi Vila, treballa també en la revisió i racionalització dels criteris de subvenció als projectes audiovisuals. La intenció és que totes aquestes peces treballin harmònicament.

Professionals vs. polítics

L’altre gran front per resoldre és el de la governança de TV3. En aquesta última etapa s’ha eliminat la figura del director general, de manera que la responsabilitat jurídica sobre les decisions que es prenen recau en la figura del president. Això ha desplaçat bona part del poder executiu cap a la presidència de la Corporació, en detriment de l’autonomia dels directors de mitjans, actualment els periodistes Jaume Peral a TV3 i Saül Gordillo a Catalunya Ràdio. Els partits de govern admeten privadament que això fa perdre agilitat a la televisió i la ràdio. Una font d’ERC hi afegeix: “Ha arribat el moment de despartiditzar definitivament el consell de govern de la Corporació. No veig per què no podria ser un òrgan triat per concurs, a partir del projecte que presentessin els candidats”.

El Parlament té pendent abordar, de fet, la revisió de la llei de la Corporació que regeix el nomenament dels càrrecs directius. I un grup de treballadors impulsa un projecte en el qual representants de la plantilla -desvinculats del comitè- ocupin tres cadires d’un total de set (una més que l’actual). El desig de donar més poder als professionals ha sigut un mantra repetit sovint per la classe política. Però, a l’hora de la veritat, les diferents reformes de la llei han suposat reproduir en miniatura el Parlament en el si de la Corporació. El trencament d’aquesta dinàmica seria, per tant, el primer símptoma inequívoc que, ara sí de debò, s’està avançant cap a un model desgovernamentalitzat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT