De Trump a Petry: 5 cares de la política de la por

Washington / BarcelonaDonald Trump, de petit, era un mocós mimat i incorregible. “Tu ets un rei”, solia dir-li el seu pare, Fred, segons Michael D’Antonio, el biògraf del magnat immobiliari novaiorquès. Trump, però, es va convertir en un adolescent impossible i la seva família el va enviar a l’Acadèmia Militar de Nova York, famosa en aquell temps per les tàctiques dures i la violència que feia servir per disciplinar els seus alumnes.

El jove Trump, explica D’Antonio a Never enough: Donald Trump and the pursuit of success (2015), va prosperar en aquesta acadèmia, “on cada nen havia de competir per un lloc en un ordre jeràrquic i on el més fort dominava els febles”. Aquesta infantesa i adolescència del favorit de les primàries republicanes per la Casa Blanca expliquen, en part, el seu caràcter autoritari, narcisista i groller.

La seva personalitat provoca rebuig entre alguns electors, però els seus partidaris la consideren autèntica. De fet, és la base del seu èxit polític actual, ja que a través de missatges políticament incorrectes i un discurs populista demagògic ha trencat tots els esquemes de la campanya per succeir el president nord-americà, Barack Obama. Trump ha guanyat vots i suport amb l’ús d’una política de la por que ha capitalitzat el malestar que hi ha entre una gran part de la societat nord-americana contra l’ statu quo, les elits, una recuperació econòmica desigual i els canvis demogràfics del país.

Retòrica incendiària

En un discurs populista, els arguments emocionals predominen sobre els racionals. I la por és una de les principals emocions que s’exploten. El populisme del multimilionari novaiorquès i exestrella d’un reality show segueix aquest esquema. Quan Trump va llançar la seva candidatura presidencial va utilitzar la qüestió migratòria per obtenir el suport d’un electorat blanc i amb pocs estudis que se sent amenaçat per l’auge de les minories dels últims anys. A més, va titllar part dels immigrants mexicans de criminals i violadors, i va prometre construir un mur a la frontera amb Mèxic.

Mesos més tard, el desembre de l’any passat, quan una parella inspirada pel jihadisme va matar 14 persones a San Bernardino (Califòrnia), va proposar prohibir l’entrada de musulmans als Estats Units i recuperar tècniques de tortura com el waterboarding (asfíxia simulada amb aigua) per combatre el terrorisme.

El discurs de la dreta populista es globalitzaAmb aquesta retòrica incendiària i xenòfoba, Trump ha aconseguit guanyar la majoria de les eleccions primàries i caucus republicans que s’han celebrat fins ara. Però també ha allunyat el suport de dones i minories, sobretot la llatina, que serà clau per obtenir un triomf en les presidencials d’aquest novembre.

Dones i llatins contra trumpistes

El to autoritari i fins i tot arrogant dels seus missatges no agrada a una gran majoria de l’electorat femení. Moltes dones el consideren masclista i troben ofensives algunes declaracions que ha fet sobre dones periodistes i polítiques.

Aquesta setmana, per primer cop des de l’inici de la campanya, les seves paraules a favor de castigar les dones que avortin si el procediment és il·legal podrien passar-li factura. Tot i que va rectificar -una acció poc habitual en ell-, les enquestes revelen que perdrà en les primàries que se celebren dimarts a Wisconsin. Altres sondejos mostren que la seva candidatura provoca cada cop més rebuig entre les dones. Un 70% de totes les nord-americanes tenen una visió desfavorable del magnat immobiliari.

Trump, però, no sembla preocupat per aquestes xifres i afirma que ha aconseguit que votants demòcrates i persones que no han votat mai li donin suport. Els seus partidaris, anomenats pels mitjans trumpistes, són lleials i valoren la seva condició d’outsider de la política i de candidat antiestablishment. D’altra banda, per al politòleg Jonathan Weiler i coautor del llibre Authoritarianism and polarization in American politics (2009), el fenomen Trump és també el resultat d’un augment en els últims anys de l’autoritarisme i del pensament en “blanc i negre” per resoldre els problemes del país entre el votant conservador.

En temes com la immigració, el discurs populista de Trump entronca clarament amb els postulats de la ultradreta europea. Però també té posicions que són considerades d’esquerra, com les propostes comercials proteccionistes o la defensa de programes socials com la seguretat social.

Trump, doncs, té un perfil polític peculiar, que no es pot encasellar i que ha obtingut un gran èxit entre les classes treballadores i, més concretament, entre els homes blancs. Però pocs analistes creuen que amb això n’hi hagi prou per arribar a la Casa Blanca. Si és capaç d’evitar una convenció del partit oberta i obté la nominació, haurà d’unificar uns republicans molt dividits i fer un gir cap al centre que no li serà fàcil.

El seu avantatge és que les presidencials d’enguany són diferents, amb un fort sentiment contra la política tradicional. I, per tant, amb un candidat impredictible com ell, tot és possible.

Geert Wilders

Un moment dolç

El Partit per la Llibertat de Geert Wilders viu un moment dolç. L’euroescepticisme s’imposa i els grans reptes que afronta la UE, com ara el terrorisme i la crisi dels refugiats, propulsen la seva popularitat. Des de l’estiu passat, lidera les enquestes de les pròximes eleccions generals als Països Baixos que s’han de fer l’any que ve.

Un referèndum com el ‘Brexit’

Com a tastet d’aquesta futura cita, els holandesos estan convocats la setmana que ve a les urnes per ratificar l’acord d’associació entre la UE i Ucraïna. Diferents moviments anti-UE han forçat aquest referèndum -al qual Wilders dóna suport-, que s’ha convertit en molt més que un aval a l’acostament a Kíev. En el rerefons és un sí o no a la UE, una rèplica a petita escala de la consulta que es farà al Regne Unit.

Mentrestant, el polèmic Wilders no estalvia cites amb la justícia i fa pocs dies va comparèixer per la polèmica oberta quan va dir que “s’encarregaria” que hi hagués “menys musulmans” al seu país.

Frauke Petry

L’última a arribar

Frauke Petry, la líder d’Alternativa per a Alemanya (AfD), és omnipresent aquestes últimes setmanes als mitjans de comunicació alemanys. El bon resultat d’aquest partit d’extrema dreta a les últimes eleccions en tres lands ha catapultat la seva imatge. I ho ha fet a només 18 mesos de les eleccions a la cancelleria.

Petry comparteix amb Merkel el seu origen: totes dues van créixer a l’est d’Alemanya i van estudiar carreres científiques. Però, més enllà d’això, poca cosa més, ja que la líder d’AfD és d’una generació per sota, té un bon perfil mediàtic i ocupa l’espai que hi ha a la dreta del gran partit conservador alemany, la CDU.

Contra Merkel

Petry, que va arribar a justificar l’ús de les armes de foc per aturar el flux de refugiats, és totalment contrària a la política prorefugiats que ha impulsat Merkel “sense consultar ningú”, li retreu la líder d’AfD. Fa uns dies, en una entrevista a Der Spiegel, Petry va trencar tots els tabús quan va dir que “un patriotisme sa hauria de ser natural a Alemanya”.

Viktor Orbán

La deriva autoritària

Amic íntim de Vladímir Putin, al primer ministre hongarès, Viktor Orbán, li encanta donar per enterrada la democràcia liberal a Europa i citar Rússia i la Xina com a models de governança. Aquest polític hàbil i autoritari va maniobrar tot just d’accedir al poder -el segon cop des del 2010- per limitar el marge de maniobra de l’oposició, controlar la judicatura i sotmetre els mitjans de comunicació. I, tot això, formant part de la gran família cristianodemòcrata europea, al costat dels conservadors francesos o la CDU alemanya. Un bon aval per minimitzar les crítiques.

La crisi dels refugiats

Però els seus estirabots no s’aturen. Orbán ha tret suc a la crisi dels refugiats en benefici propi en un moment de baixa popularitat. Va fer bandera del tancament de fronteres i es va oposar amb força a l’acollida de refugiats pactada entre els socis de la UE. Resultat: ha convocat un referèndum per decidir si els hongaresos volen o no donar entrada als demandants d’asil. I ell votarà no.

Marine Le Pen

Preparada per guanyar

Marine Le Pen ha donat un aire nou a l’extrema dreta francesa. Encara que això li hagi costat fer fora del Front Nacional (FN) el seu pare, l’històric Jean-Marie Le Pen, l’home que va fundar el partit, per massa extremista. La renovació li ha funcionat i ara mateix lidera els sondejos de la primera volta de les presidencials franceses del 2017.

La fermesa cala

De formes suaus i forjada en l’arena europea -és diputada al Parlament Europeu des del 2004-, Le Pen acaba de ser absolta en un judici per incitació a l’odi contra els musulmans -els va comparar amb els nazis- sota l’argument de la llibertat d’expressió.

En una França xocada pel terrorisme, amb l’economia en hores baixes i una aguda crisi de lideratge polític, el missatge de Le Pen -de rebuig a l’estrany i replegament nacional- cala entre l’electorat. I sembla que inspira, en alguns moments, fins i tot el mateix primer ministre, el socialista Manuel Valls.