Publicitat
Publicitat

EL DEBAT DE LES PENSIONS

El negoci dels plans de pensions privats

Els bancs dominen un sector a l’alça: el volum d’aquests productes ha crescut un 32% en tres anys

“Gairebé la meitat dels espanyols no confien rebre una pensió pública quan es jubilin. Sis de cada deu creuen que la seva pensió serà inferior a 900euros mensuals”. “Quatre de cada deu catalans creuen que viuran amb complicacions quan es jubilin. Als treballadors catalans els agradaria jubilar-se als 61,1 anys”. “Els espanyols planegen tard la seva jubilació, tot i que saben que serà insuficient”. Aquests són els títols de diferents comunicats publicats aquesta mateixa setmana per Mapfre, BBVA i Nationale-Nederlanden.

La insistència en aquest assumpte que han mostrat en els últims temps tant entitats financeres com asseguradores no ha parat de créixer. Aprofitant el debat sobre la nosostenibilitat de l’actual sistema, el sector financer s’ha mobilitzat per oferir plans de pensions privats als clients, i els resultats són contundents: només en tres anys, l’estalvi mitjà de cada pla de pensions privat que hi ha a Espanya ha augmentat un 32%: de 6.519 euros per estalviador el 2012 a 8.635 euros el 2015.

La preocupació dels ciutadans per la seva futura pensió potser és encara més visible a Catalunya, on l’estalvi mitjà ha crescut un 19% només en un any (ha passat de 8.085 a 9.612 euros). Des del 2012 l’increment és encara més acusat i arriba al 34%. A més, el Principat lidera l’estadística de plans individuals de pensions en nombre d’estalviadors: més d’un milió i mig de catalans tenen estalvis en un fons per poder-hi recórrer quan es jubilin. Això suposa que un de cada cinc estalviadors d’Espanya és català.

Falta de tradició

Però aquestes xifres no impliquen que Catalunya o Espanya siguin països especialment previsors. Els espanyols tenen en total estalviats 104.500 milions d’euros en plans privats. Això queda per sota del 10% del seu PIB, un percentatge minso en comparació amb altres països: Holanda, per exemple, està en el 178% del seu PIB, i el Regne Unit, en el 97% (vegeu el gràfic).

El director d’estudis de l’associació de fons de pensions Inverco, José Luis Manrique, afirma que el gran dèficit d’Espanya en matèria de pensions públiques és el format del sistema escollit: “El que funciona a Suècia són els plans mixtos de repartiment i capitalització”. Això representa que una petita part (un2%) del que cotitza el treballador a la Seguretat Social li queda automàticament assignada al seu propi pla de pensions, mentre que un16% va a la caixa col·lectiva. “Això facilitaria que els treballadors poguessin jubilar-se a partir dels 61anys i seria raonable en l’actual context”, afegeix. Manrique lamenta que aquesta modalitat ha topat amb l’oposició frontal de sectors com els sindicats, que volen que només hi hagi la caixa col·lectiva. “A Xile el sistema és només de capitalització [cada treballador cotitza únicament per a la seva pròpia jubilació] i funciona molt bé”, afegeix.

Inverco, que proposa una reforma de les pensions públiques, també aposta per incentivar els plans privats: “Així es podria compensar el dèficit de treballadors a mesura que la gent es vagi jubilant”. Per a aquest expert, on Espanya té més camp per córrer no és en els plans individuals, que suposen dos terços de l’estalvi total, sinó en els col·lectius, promoguts des de les mateixes empreses o també des de sindicats. “Al Regne Unit és gairebé obligatori, quan un treballador fa una aportació, l’empresa l’ha de fer també”, afegeix.

Manrique nega que aquesta aposta per la cotització mixta i pels plans de pensions privats impulsats des de les empreses sigui una proposta ideològica. “És la fórmula que funciona millor, hi ha un consens molt ampli”, diu. Segons Inverco és “lògic i normal” que les pensions es redueixin per la caiguda de cotitzants i per la realitat demogràfica.

CaixaBank i el BBVA, líders

Les empreses que gestionen més plans de pensions a Espanya són bancs. CaixaBank és el líder absolut, amb un 21,5% de quota, seguit del BBVA, amb un 20%, i el Santander, amb un 9,4%. El primer player que no és un banc és el setè del rànquing, Mapfre, amb un 4,6% del mercat.

Les entitats han aconseguit aquest negoci per dues raons: per la seva voluntat d’esdevenir supermercats financers i per la capil·laritat que els dóna el seu model d’oficines. El que els clients aporten per a un pla de pensions es consideren recursos de fora de balanç (no és patrimoni de l’entitat) i en temps de tipus ínfims suposa un problema per als bancs. Malgrat això, el negoci el fan amb les comissions: l’estalvi s’inverteix en renda fixa o variable per fer-lo créixer i l’entitat es queda amb un percentatge dels guanys.

El model, però, té un risc: quan hi ha turbulències als mercats (com passa aquest any) els fons poden tenir pèrdues. Aleshores l’estalvi dels clients és castigat, i es redueixen les comissions que n’obtenen les entitats. Un estudi del juliol d’aquest any apuntava que més de la meitat dels plans de pensions d’Espanya tenien pèrdues. Per sort per als estalviadors, aquest és un producte de llarg termini.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT