Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

Agné i les patents que no perdonen

"Comprovats demòcrates eren governants d'un país [Alemanya] que un dia va tenir un règim que va cometre barbaritats i demanaven perdó. Això és el que no ha fet Espanya amb Catalunya. Començant pel rei, hereu designat". Article publicat el 18 de febrer

L' afer de l'entrenador del Girona CF, el senyor Raül Agné, ens porta, irremeiablement, al tema de la llengua. I a la falta de memòria. Jo vull agrair al senyor Agné que no es comporti com el típic catalanet que, a la que el collen una mica, es desdiu d'ell mateix.

La transició postfranquista va tenir alguns errors. Fins i tot alguns de monumentals. S'hauria de produir un estudi sobre el tema i acabar amb el tabú de la transició espanyola. Perquè tampoc cal magnificar la importància de determinats individus. Aquell procés es va poder fer perquè, en ordre d'importància, (primer) havia mort Franco... al llit; (segon) els que comandaven el règim eren prou intel·ligents per veure que calia fer evolucionar Espanya; (tercer) Espanya havia assolit aquella renda per càpita que fa que les vel·leïtats revolucionàries quedin aparcades, (i quart) hi havia una generació disposada a agafar responsabilitats de govern sense fer estralls ni projectar-hi rancúnia.

Ara es critica la Constitució, però voldria recordar que es va escriure amb el 28,57% de ponents catalans. També hem comès errors com a col·lectiu: haver estat poc exigents amb els nostres enemics i els seus descendents. Parlo d'uns governants i una societat (siguem clars d'una vegada) que van voler anorrear la cultura catalana. I a nosaltres com a país. Que no ens van tancar en un camp de concentració? D'acord. Érem massa gent i també érem la fàbrica d'Espanya -la nostra gran desgràcia, per cert-. Però la realitat és que el català va estar perseguit. I van voler fer desaparèixer la nació catalana. I no va ser Franco, només. Abans d'ell n'hi havia hagut d'altres. N'hi ha hagut després, també. No donem la culpa als governants espanyols, només. I no vull generar rancúnia, sinó simplement fer veure que les coses no han canviat tant. No tot era culpa de Franco.

Tots recordem haver vist als mandataris alemanys demanar perdó per allò que van fer els seus predecessors -mandataris, els d'ara, que mai van tenir res a veure amb el nazisme-. Alguns d'ells, comprovats demòcrates, havien estat perseguits pel règim de Hitler. Però és igual. Eren governants d'un país que un dia va tenir un règim que va cometre barbaritats i demanaven perdó en nom de tot el país. Doncs això és el que no ha fet la resta d'Espanya amb Catalunya. Començant pel rei, hereu designat, sense ruptura legítima, d'un govern que va assassinar un president de Catalunya pel simple fet de ser-ho. Encara espero que se'm demani perdó. I com que sé que em moriré esperant-ho, limito les meves expectatives sobre el que pot donar de si Espanya.

Ara, amb l'afer del senyor Agné, ha començat una nova batalla. Estúpida. Una batalla de la qual els catalans hauríem de restar al marge. Perquè la dialèctica amb gent que t'han volgut veure desaparegut i que no són conscients que t'han de demanar perdó és sobrera. ¿Sabeu, per exemple, que els funcionaris espanyols a Brussel·les tenen instruccions d'abandonar les reunions si no hi ha traducció a l'espanyol, encara que tots entenguin perfectament l'anglès? ¿Sabeu que la llei de patents europea està bloquejada perquè Espanya exigeix que l'espanyol sigui considerat idioma vàlid a l'hora de registrar patents, adduint que amb l'anglès no n'hi ha prou? ¿Sabeu que aquest bloqueig pot fer que un grup de països europeus (els intel·ligents, els de sempre) s'associïn per tenir una llei comuna, tot deixant de banda Espanya i altres estats que gasten el mateix nivell d'estupidesa? Doncs bé, la gent que fa això i que, al mateix temps, addueix motius de tipus pràctic per parlar espanyol en lloc de català, que menysprea les cultures com la meva i que, a sobre d'haver-me volgut anorrear, no em demana perdó, aquesta gent, dic, ja us imagineu on se'n poden anar. Ep, i de dos en dos! Ara bé, no voldria oblidar les culpes pròpies. Perquè si ells no han demanat perdó és perquè ningú els ho ha exigit amb prou força. No ho exigeixen, per descomptat, les provincials que el PP i el PSOE tenen a Catalunya. Però tampoc tants i tants considerats importants per la premsa barcelonina. Ni aquells que aquí es diuen Joan o Isidre i, quan van a Madrid, es transvesteixen per passar a ser Juan o Isidro. Ni tampoc aquells que, quan els convenia, en el tema del català, com en tants altres afers transcendentals per a Catalunya, deixaven penjat el president Pujol, i Maragall, i Montilla. I que, no ho dubtin, deixaran penjat el president Mas, si cal. Ni tants ni tants altres individus que el senyor Berlanga va caracteritzar tan bé al seu film La escopeta nacional.

Gràcies, senyor Agné, per ensenyar dignitat a molta gent. D'allà i d'aquí. I aprofito per recordar-li que tantes paraules com gasti en aquest afer, tantes que seran malaguanyades i inútils. Amb el seu gest ja ha dit prou. Els d'allà no aprendran a demanar perdó. I els d'aquí dubto que constatin que aquell que s'agenolla i es posa de quatre potes no practica pas el pragmatisme, sinó la indignitat més repugnant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT