Publicitat
Publicitat

LLIGA

Dos gols marca de la casa de Xavi i Messi li donen el triomf i traslladen la pressió al Madrid

El Barça ja afina i camina amb pas ferm (0-2)

Després d'unes setmanes en què no excel·lia i desafinava una mica, el Barça ha retrobat el bon ritme. Ha afinat la veu, ha omplert els pulmons i, com un bon escalador, ha imposat un ritme infernal just quan les rampes són més dures. Ningú el segueix. La llàstima és que a davant hi ha un rival que s'ha escapat aprofitant-se d'aquells dies en què el Barça es deixava punts jugant de visitant. Temps que ja semblen ben llunyans, però dels quals encara es paguen les factures endarrerides. De fet, des d'aquella gèlida nit de Pamplona han passat tot just cinc setmanes.

Amb una lliçó de futbol de toc primer i de control emocional després, el Barça va superar un Sevilla víctima del talent blaugrana i també del seu propi plantejament agosarat. Els homes de Guardiola, de fet, van derrotar els andalusos i es van superar a si mateixos, tant perquè van cometre algunes errades en defensa com perquè van tenir la capacitat d'estar per la feina després d'una setmana molt dura. De nou, l'equip dorm a set punts de Madrid. Ara només cal que els madridistes perdin pistonada.

Amb la pell colrada de tants cops rebuts, el Barça s'ha convertit en un equip que reacciona amb fúria quan pateix una adversitat o està contra les cordes. Després d'una setmana difícil per la notícia del trasplantament de fetge d'Abidal, l'equip va sortir a la gespa del Sánchez Pizjuán concentrat, amb aquella expressió seriosa a la cara de qui està llest per a un gran repte. De qui no té por. Guardiola, conscient que físicament l'equip està fi i que mentalment no defalleix, va exigir que la pilota fos tota blaugrana. Tenia clar que Michel és un tècnic amb cert atreviment i que plantejaria un partit ben diferent al de l'anada, quan les aturades de Javi Varas van salvar un Sevilla molt defensiu. Michel va proposar un joc més obert, en què la primera línia de pressió ja era la de Del Moral, Kanouté, Navas i Rakitic. Línia que el Barça va superar amb una facilitat insultant gràcies a la intel·ligència tàctica de Xavi i Cesc Fàbregas. A diferència d'altres cops, el Barça no gaudia de llargues possessions de pilota, però, en part, era perquè trobava tants passadissos que en un tres i no res ja era davant de Palop. El porter valencià va ser clau per donar emoció a un partit, que al descans anava 0-2, amb grans aturades a Pedro i Cesc. Sense aquestes intervencions, el resultat hauria pogut ser d'escàndol al descans.

El Barça tenia sobre la gespa una nòmina de jugadors capacitats per posar una cadena a la pilota i no deixar-la anar, però el joc era més vertical i senzill. Llest, el Barça volia anar per feina, amb curses verticals d'Alves per la dreta i moviments endimoniats de Messi. Sense Abidal, Guardiola va posar Adriano de lateral esquerre. L'ex del Sevilla va moderar molt les seves incursions ofensives, però, curiosament, gairebé l'única que va fer va servir per forçar la falta que Xavi va transformar en el 0-1 amb un llançament magistral.

Messi, en estat de gràcia

El camp feia baixada, totalment desequilibrat cap a la porteria d'un Palop que no tenia ni un minut de tranquil·litat, i Messi va trigar poc a inventar-se una de les seves genialitats després d'una jugada de toc ràpida dels blaugranes. L'argentí, que segueix acostant-se al rècord de gols de César, va fer en pocs metres una sotana a un defensa i una suau vaselina sobre Palop per fer pujar al marcador el 0-2, i va arrencar, de passada, els aplaudiments del públic local. El bon moment de l'equip, de fet, coincideix amb el retorn del millor Messi. Aquell jugador que fa malabarismes increïbles d'una manera que sembla senzilla, que marca més gols que ningú i que torna bojos els rivals.

Messi, però, també és aquell jugador que marca el caràcter de l'equip en recordar totes i cadascuna de les derrotes. Guanyador nat, Messi volia marcar ahir per oblidar el penal fallat en el partit d'anada. Volia marcar perquè vol guanyar la Lliga. I volia fer més gols perquè no en té mai prou. De fet, ahir en va fer dos, un a cada part, però el segon no va pujar al marcador per un fora de joc ben dubtós.

Pedro, molt actiu i renascut per la dreta, i Cesc van desaprofitar dues ocasions claríssimes per sentenciar el matx, i el Sevilla gairebé se'n va aprofitar quan, ferit en el seu orgull, va pressionar al final del primer temps. Primer, Del Moral es va aprofitar d'una greu badada de Piqué i Valdés per rematar al pal, i, després, una badada d'Adriano va permetre a Kanouté posar a prova Valdés. La pressió andalusa no va aconseguir fer mal, ja que Valdés va saber interpretar sempre què calia fer. Obrint el joc a les bandes o buscant la connexió amb Sergio Busquets, el Barça va dedicar-se a superar línies de pressió ja des de l'àrea pròpia, però va patir puntualment per culpa de la sang calenta d'homes com Gerard Piqué i Dani Alves, capaços de jugar 89 minuts a un nivell increïble però de confiar-se quan no toca.

L'hora de controlar

La reacció del Sevilla va tenir continuïtat a la segona part, però va ser un miratge. Madur i segur de si mateix, el Barça va fer seva la pilota i la va amagar a un rival agressiu però sense arguments. Ara: si durant els primers 45 minuts el Barça era tot energia, a la segona part va ser tot intel·ligència, controlant les pulsacions del matx i traient l'empenta a un Sevilla que de tant en tant feia esgarrapades però que no feria.

Si Iniesta va fallar tot sol davant de Palop, i Messi va veure com li anul·laven un gol, Valdés també en va treure alguna, ja que els homes de Michel van tenir la virtut de no perdre la fe tot i la superioritat del rival. Pressionats per un públic i un president que, de manera ben gràfica, els demanen que hi posin més testiculina, els sevillistes van intentar caure amb el cap ben alt, i van topar una vegada i una altra amb un Barça savi i ben dosificat amb els canvis de Keita, Alexis i un Puyol que va entrar per Adriano, sempre fiable però condemnat a acabar tots els partits que juga amb els peus adolorits i mig coix.

Canvis que van permetre mantenir el ritme a un Barça que no posa mai l'accent en l'agressivitat però que sempre és igual o més valent que el rival, tal com ho van ser ahir un Busquets majestuós i un Mascherano que gaudeix de pocs partits com el d'ahir. El Barça posa l'accent en el joc, en el control de la pilota, el temps i les emocions. Se centra en la feina i en el talent, conscient que gairebé tots els equips del món poden ser molt agressius. Però jugar tal com ho va fer el Barça durant els primers 45 minuts, pocs equips ho poden fer.

Al final, el 0-2 va ser un resultat just, vistes les ocasions a les dues porteries. El Barça segueix sense perdre en partits de Lliga al Pizjuán i segueix agafant velocitat, encaparrat a no donar per perduda aquesta Lliga. La prova de Sevilla ja s'ha passat. I l'equip que va sortir a la gespa amb una samarreta dedicada a Abidal en surt reforçat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT