Publicitat
Publicitat

Cridar-li “Judes” a Pep Guardiola

Guardiola és com Bob Dylan, sense el premi Nobel, esclar. Quan la gent parla de Guardiola, recorda la seva primera etapa. Aquell Guardiola encara sense cabells blancs que va guanyar el triplet ja el primer any al capdavant del Barça. Amb Dylan passa el mateix: guanya el Nobel i la major part de la gent pensa en els anys en què tocava amb una guitarra acústica, participava en marxes pels drets socials i semblava que no havia trencat mai un plat. El Dylan del Blowin’ in the wind, vaja. Un Dylan genial, cert. Però no et donen un Nobel per aquella època, no. Igual que no pots considerar Guardiola el millor tècnic del moment pensant només en els seus anys al Barça. Els dos, però, són presos del record d’aquella primera impressió. Són víctimes d’haver de competir amb la imatge que la gent es fa de tu.

Els dos han explorat noves fórmules intentant ser fidels a si mateixos. No pots controlar la mirada ni l’opinió dels altres, així que no hi ha millor camí que intentar no trair-te a tu mateix. A tots els genis els etiqueten de traïdors tard o d’hora. Forma part de la fama. Aquests dies un barcelonista em deia que Guardiola era un traïdor, ja que havia decidit entrenar altres clubs i s’havia endut Thiago Alcántara. A Dylan li van cridar “Judes” el primer cop que va actuar a Anglaterra amb la guitarra. I ell va respondre: “No et crec. Ets un mentider”. I va demanar tocar Like a Rolling Stone més fort que mai. Dylan, com ha quedat clar, només pensa a fer les coses com creu que les ha de fer. I si això significa que serà insultat per alguns per no haver respost encara a l’Acadèmia sueca, doncs que insultin.

Llegia aquests dies en Martí Perarnau explicant com Guardiola, curiós com pocs, dedica el temps a trobar-se amb jugadors d’escacs o professors universitaris per aprendre i explorar nous camins. Ell evoluciona, però molts segueixen veient en ell el Guardiola del triplet, el que va fer debutar Busquets contra el Racing, el que plantava cara a Mourinho. Molts volen recordar només aquell Pep. Però Guardiola ha evolucionat, ja no és el mateix. Igual que Dylan va passar la pàgina del folk molt més ràpid que molts admiradors. A Guardiola també el titllen de Judes alguns. Com a Dylan, que, curiosament, va ser insultat així a Manchester, un llunyà 1966. A la ciutat un Guardiola fa via, intentant aprendre, intentant canviar per ser fidel a si mateix. M’encanta la gent que no es queda quieta, que escolta, que pregunta i que es mou. I m’agrada molt més Dylan, esclar. De Guardiola només penso que és el millor tècnic del món. Precisament per la seva curiositat i passió.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT