Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Diumenge ens vam equivocar

Sí, vaig ser jo. L'aplaudiment solitari que ressonava des de la porteria del Prat era el meu. No entenc l'ambient del partit contra el Sevilla i em va doldre. Vaig sentir-me estrany, fora de lloc. Amb la sensació que perdíem el millor tret de la nostra identitat col·lectiva. Perquè la força d'un sentiment no depèn de la classificació, perquè ja no podrem presumir d'animar de manera incondicional, perquè ja no tindrem dret a sentir-nos traïts per cap jugador quan marxi. Diumenge es va xiular Álvaro -que diu que es vol quedar- i es va enyorar Márquez -que vol marxar per cobrar més-. Diumenge molts dels arguments amb què armo el meu fill per fer front al territori futbolístic hostil amb què es troba cada dilluns, van caure per terra.

Som l'Espanyol. Un club que, per posició en Lliga, només s'ha classificat cinc cops per anar a Europa. Ara, en canvi, resulta que és una obligació. I encara més curiós: aconseguir-ho és un problema d'ambició. O també en diuen de tenir objectius clars . Posats a fer, si es tracta de tenir objectius clars i d'ambició, no ens enfadem per poc: la temporada que ve aspirem a guanyar la Lliga. Si ens concentrem molt i ho desitgem molt, segur que ho podem fer realitat.

Però més enllà de l'important factor d'irracionalitat, hi ha claus que ens ajuden a entendre les queixes contra el consell d'administració. El populisme de Dani ha fet molt mal: perquè ha deixat el club a un pas de la fallida i amb una cultura organitzativa en què l'opinió de qualsevol penyista o tertulià tenia tant o més valor que la dels professionals del club. Crec que ara no és així però l'actual consell no ho pot fer gaire explícit. Molts són els mateixos i Dani encara és el màxim accionista.

Un altre factor és un entorn comunicatiu contrari. La majoria de les notícies i els rumors sobre l'Espanyol apareixen en algun dels dos diaris esportius catalans editats en castellà. I tots dos tenen uns colors, de manera que la pàgina escassa que ens dediquen acostuma a contenir notícies negatives. Els efectes pericos de la crisi d' El 9 Esportiu empitjoren el panorama. No hi ha cap mitjà important especialitzat que ajudi a transmetre un relat positiu sobre l'actualitat de l'Espanyol.

En general sóc més crític que conformista, més rebel que prudent. Però cada cop entenc menys les actituds visceralment negatives, la irresponsabilitat de la pura queixa. Em solidaritzo amb el crit de la desesperació, però no amb el del nen mimat. I els crits de diumenge no eren de desesperació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT