Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

El Barça suma el punt que necessitava en un partit estrany i amb un final poc lluït

Keita clava l'estocada a la 21a Lliga de la història

Campions. Ahir no hi havia res més important que això per al Barça, però el cert és que segurament no va ser el millor partit de la temporada, ni de bon tros. Serà recordat per sempre com el partit en què el Barça va guanyar matemàticament la tercera Lliga consecutiva, la tercera de Guardiola, però per res més. Si el 2005 el gol el va marcar Eto'o, ahir va ser un altre africà, el malià Seydou Keita. L'home més elogiat per Guardiola aquesta temporada per la seva paciència: "Té un entrenador que no el fa jugar tots els minuts que es mereix", ha dit el de Santpedor més d'una vegada.

Ahir només calia un punt per ser campions, i al Llevant també li anava bé l'empat per assegurar-se la permanència virtual amb 44 punts. Doncs dit i fet. Guardiola deia que ell no sabia sortir a empatar un partit, i és cert. Però quan un partit esportivament arriba a l'equador de la segona part amb empat, queden 15 minuts i als dos equip els serveix el resultat, sempre hi ha un pacte no escrit, que no cal ni verbalitzar entre els jugadors, que ve a dir: "Un cop arribats fins aquí, ara no ens farem mal, oi?" I així va ser, sobretot en uns últims minuts d'aquells de vergonya aliena, comprensible, però vergonya, ja que allò era qualsevol cosa menys futbol.

El partit va tenir quatre parts ben diferenciades. La primera meitat dels primers 45 minuts va ser soporífera per les dues bandes, i des del 0-1 fins al descans, nervis, pressió, i gols. L'inici de la segona meitat va seguir amb el partit obert i amb els dos equips buscant l'àrea contrària, però l'últim quart d'hora els dos equips van deixar passar el minuts. Per a què calia arriscar?

Guardiola ja va advertir que fins que la Lliga no estigués matemàticament guanyada no pensava reservar res, i així va ser. L'equip habitual amb Keita -és el dotzè home- i Afellay, i la gran notícia del retorn a la titularitat d'Abidal, és el que va jugar ahir al camp del Llevant, encara que l'equip en realitat va tenir poc a veure amb el que ha meravellat durant tota la temporada. És cert que ja no feia falta, que la final de Wembley és a l'horitzó, però les revolucions del joc blaugrana van estar molt per sota de les habituals. De fet, durant els primers minuts va semblar un partit d'aquells d'última jornada entre dos equips que se salven amb un punt, i en els quals el públic canta: "Que es facin un petó, que es facin un petó!" Només ho va semblar al principi, però al final sí que va ser així. I és que tot va canviar amb el gol de Keita, que va posar les piles al Llevant, que abans només ho havia intentat amb un parell de xuts innocents, des de fora de l'àrea, de Xisco Nadal i de Xavi Torres. Amb els resultats dels equips de la zona baixa, els granotes encara necessiten algun punt més, tot i que fa unes setmanes semblaven salvats de tot perill.

Gran assistència de Xavi

Només un jugador amb una visió de joc privilegiada com Xavi Hernández podia posar la pilota al cap de Keita, que s'havia incorporat a l'atac, des de 40 metres. El malià no podia desaprofitar el regal, i va superar Munúa. L'1-0 als 27 minuts va ser el que necessitava el partit per sortir de l'avorriment inicial. El Llevant, i Caicedo especialment, van treure una mica el caràcter per demostrar que ells també necessitaven els punts igual que el Barça. L'acceleració dels granotes també va obligar el Barça a apujar un punt el ritme de la pilota per evitar la pressió local. I quan semblava que els blaugranes tornaven a controlar el partit, una pilota sense perill es va convertir en l'empat per l'error de concentració de Piqué. El central del Barça protegia una pilota corrent cap a Valdés amb Caicedo corrent darrere seu, però incomprensiblement es va fer un embolic amb el porter per no cedir-li la pilota, i el davanter equatorià del Llevant, més llest, va ficar el peu per fer l'1-1. Una errada important que va fer que Piqué abaixés el cap a terra i ni mirés als ulls al porter de Gavà, que se'l volia menjar amb patates (40'). El Barça va quedar tocat amb el gol, i tret d'una falta directa que Messi va enviar fora per centímetres, va jugar els últims cinc minuts abans del descans incòmode per la lògica empenta local -ajudats pels 20.000 aficionats de les grades-. Fins i tot Xavi va perdre una pilota a la frontal de l'àrea que quasi provoca un altre ensurt a Valdés.

La bronca de Guardiola al descans deuria ser de les importants, ja que els primers minuts de la represa es va notar que el Barça va sortir amb una altra intensitat a la gespa. El setge a la portera de Munúa va anar incrementant-se fins que Messi, en una d'aquelles jugades impossibles seves, va travessar un bosc de defenses a la mitja lluna de l'àrea amb la pilota enganxada al peu, però el seu xut es va estavellar al pal (66'). El Llevant, però, no es va tancar al darrere com passa habitualment, sinó que va sortir al contracop sempre que va poder, sobretot gràcies a les errades defensives -en especial de Piqué; no era el seu dia-. Caidedo va reclamar un penal per una empenta de Mascherano, però l'equatorià va adornar massa la caiguda. I Messi va xutar una falta lateral directa que va sortir fregant l'escaire.

Petons i abraçades

Tal com era previsible, si al final del partit el marcador indicava un empat, cap dels dos equips tornaria a buscar la porteria del rival. El Barça va començar a passar-se la pilota amb paciència, com si es tractés d'un entrenament, mentre el Llevant pressionava amb la mirada a tres metres de distància. No va haver-hi nervis finals, ni por que un gol canviés el panorama. Els aficionats dels equips implicats en el descens devien estar mirant aquests minuts finals d'aquest partit i devien estar resant en arameu, però el futbol és així, ni millor ni pitjor, és així. Ara fa sis anys, el Barça i el Llevant es van conformar amb l'empat que feia campió els blaugranes i que semblava que salvava els granotes, tot i que el Llevant va acabar baixant.

Quan Paradas Romero va xiular el final del partit, els jugadors del Barça van poder deixar-se anar i van celebrar el títol de Lliga com calia. Tots els jugadors del Barça, titulars, suplents i no convocats, van saltar a la gespa per fondre's en una abraçada -Guardiola es va amagar de seguida al vestidor; aquest moment era per als jugadors- envoltats per càmeres de televisió i de fotògrafs que volien immortalitzar el moment de la 21a Lliga del Barça. La celebració, però, va durar poc sobre la gespa, ja que a Barcelona esperava molta gent també a l'aeroport.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT