Publicitat
Publicitat

L'Espanyol, els argentins i les afinitats electives

La vida està plena d'opcions binàries que ens identifiquen: Tintín o Astèrix, Beatles o Rolling Stones, Mafalda o Charlie Brown, Manel o Antònia Font, Lliure o Nacional, José Tomás o Enrique Ponce, i, sobretot, Argentina o Brasil. Jo, a més de perico, sóc d'Astèrix, dels Beatles, de Mafalda, d'Antònia Font, del Lliure, de José Tomás i, sobretot, d'Argentina. La tristesa profunda del tango, la passió tràgica pel futbol i la millor literatura. Ni jogo bonito , ni riure insubstancial, ni capoeira.

Vull pensar que en aquesta tria hi ha una certa coherència. En el cas de l'Espanyol i l'Argentina és evident, especialment si els uruguaians em permeten que els inclogui. L'entrenador i jugador mític (Pochettino), el crac que no ha de marxar (Osvaldo), els dos nous fitxatges (Albín i Luna), jugadors importants dins i fora del camp (Cristian Álvarez, Forlín i -encara- Ivan Alonso i Roman Martínez), jugadors i entrenadors que recordem (Pareja, Zabaleta, Pandiani, Posse, Roberto Martínez, Santamaría, Bielsa). Però sobretot una manera de viure el futbol (i la vida) en què la passió més intensa té un deix de tristesa.

En el millor conte de futbol que he llegit mai - El cuadro de Raulito (res a veure amb Tamudo), d'Eduardo Sacheri- hi trobem la millor expressió d'aquest sentiment. Sembla que sigui de l'Espanyol: la intensitat de la derrota, la passió íntima i solitària per uns colors, la tendència a anar contracorrent (ni River ni Boca). Aquestes coincidències -i les que trobo en els relats del gran i enyorat Roberto Fontanarrosa- em porten a proposar un target per a l'estratègia de captació de nous pericos: els catalanoargentins. Ja sé que el factor "millor jugador del món" juga en contra. Però, si m'ho pregunten, els recordaré que quan pot fa trampes i marca gols amb la mà, que algun cop l'hem vist escopir a la cara d'un contrari i que la seva germana plorava quan li parlaven en català.

Som un club petit i cada adhesió és important. Aquest any he convençut una escriptora barcelonina nascuda a Rosario: la Lilian Neuman, finalista del premi Nadal del 1999 amb la més que recomanable Levantar ciudades . La Lilian, que ens està fent esperar massa la segona novel·la, és canalla i ara també perica. Si seguim l'exemple i cadascun de nosaltres converteix un dels seus amics argentins o uruguaians, en poc temps serem imparables. I si cal, fitxem Milito. Mentrestant, Nicolás, Jorge, Natalia, Javier i Héctor: ja us podeu anar preparant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT