Publicitat
Publicitat

FOT-LI POU

L'edat de pedra

Cada vegada que m'assabento que un club ha decidit fitxar Javier Clemente d'entrenador em sorprenc. Clemente és un d'aquells professionals del futbol que no se sap ben bé per què gairebé sempre que vol té feina. O bé com a entrenador d'equip o bé com a seleccionador, passen els anys i sempre hi ha algú que hi torna a confiar.

Bocamoll, arrogant, provocador, sovint mal educat i irrespectuós, Clemente és un entrenador passat de moda, amb mètodes caducs i resultats mediocres que continua tenint, en certs sectors, una incomprensible bona fama com a professional. No sé si les dues Lligues que va guanyar amb l'Athletic Club de Bilbao encara pesen, és un misteri. Clemente és un dels grans tòtems del resultadisme absolut. És, com Mourinho, per exemple, un entrenador que creu que els resultats són els únics que et donen o et treuen la raó i punt. Els seus equips mai han estat ni un exemple de virtuosisme ni una alegria per als espectadors, per ell jugar bé a futbol pot resultar fins i tot avorrit. De fet aquesta nit s'enfronta a un dels equips que segurament més li desagraden del món.

Clemente ja ha expressat diverses vegades que no es diverteix veient el Barça, suposo que els jugadors de Guardiola toquen massa i massa bé la pilota, que no hi ha prou entrades dures, ni refusos de quaranta metres des de la defensa, ni pilotes que volen sense solta ni volta d'un costat a l'altre del camp. L'entrenador de l'Sporting de Gijón deu gaudir de valent amb un futbol més rudimentari, sense tantes subtileses. Serà molt interessant veure una altra vegada dos estils antagònics cara a cara a la gespa del Camp Nou. Veurem si el Barça de Guardiola aconsegueix superar el plantejament amb quatre autobusos que probablement farà Clemente, comprovarem si l' enfant terrible de pa sucat amb oli del futbol espanyol s'avorreix o no veient jugar el Barça en directe i estarem molt atents als possibles exabruptes que ens pot regalar a la sala de premsa. Ara que parlem tant del model del Barça, de la impossibilitat de renunciar a una manera d'entendre el futbol, és bo recordar que a finals dels anys vuitanta Clemente hauria pogut ser entrenador del Barça. Finalment ho va ser Cruyff. No és ben bé el mateix, oi? Encara no entenc com, des d'aquell dia, el barcelonisme ha pogut resistir tants anys de futbol ensopit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT