L’efecte Gràcia
Fa un parell d’anys aquesta columna es referia a aquells que manifesten la seva adscripció futbolística a un equip distant del seu entorn, a part de, possiblement, el del poble o el barri. En aquest temps s’han continuat travant noves filiacions remotes: la parella d’un gran amic establert a Nova York que ha connectat amb els Portland Timbers, campió de la Conferència Oest de la MLS, no pel camàlic que serra un tronc després de cada gol sinó simplement per l’actitud roligan dels seus aficionats; el fill d’un veí culer que, per admiració a Pep Guardiola, ha esdevingut un seguidor més del Bayern, o un jove futbolista meravellat pel mur groc del vell Westfalenstadion de Dortmund, vist tant a la televisió com in situ, i que predica la fe en el Borussia. Separar-se, si pot ser de forma amistosa, del que se suposa que hauria de ser el teu club per una pressió familiar o mediàtica és un brillant acte d’afirmació i de llibertat, sovint vinculat amb l’etapa vital en què ja es poden prendre decisions sense tutela.
Qualsevol argument per ser seguidor d’un conjunt llunyà és vàlid si el lligam és sincer i sòlid. Es pot estar interessat en el futbol, la història, la cultura, la política o la societat, però ser d’un determinat equip simplement per una generació de jugadors, per una estada més breu o més llarga en una ciutat de bon record o per qüestions sentimentals. Però al mateix temps també es pot ser una benintencionada víctima del màrqueting.
Setmanes enrere qui firma aquest text plantejava a l’historiador Carles Viñas, col·laborador d’aquest diari i seguidor del Sankt Pauli, si els valors i les icones de l’equip del Millerntor no havien esdevingut mainstream. El club d’Hamburg té seguidors i penyes a tot el planeta, de Londres a Nova York passant pel Poblenou, on opera, des de fa cinc anys, un club de fans català compromès amb les idees institucionals del Sankt Pauli i que les aplica a la seva comunitat: un exemple. Per una altra banda, però, la difusió global del seu posicionament sembla que l’ha convertit en el club antisexista, antifeixista i antiracista. La calavera, que fa servir de símbol des de fa tres dècades, és ara una rèplica futbolística de la foto més famosa d’Alberto Korda. Oke Göttlich, el seu actual president, vol conjugar la responsabilitat social del club amb una millora en el rendiment esportiu, que, en algun moment, semblava que no tenia importància: una dicotomia interessant.
A les tribunes de fusta de Goodison Park s’hi llegeixen tanques que avisen: “Els evertonians neixen, no es fabriquen”. O, dit d’una altra manera, si s’admira la història, la litúrgia, la tradició del football, no cal fer-se per força del Liverpool.
