Publicitat
Publicitat

L'estètica kantiana i el derbi de diumenge

El bell i el sublim són dos conceptes centrals de l'estètica de Kant (a mi m'agradaria poder escriure lo bell i lo sublim , però aquest desig, que també era el de Salvador Espriu, el qual va viure per salvar els mots, tampoc no s'ha fet realitat). Explicat de forma molt sintètica i procurant fer-me entenedor, el bell ens remet a l'harmonia, a una idea tradicional de bellesa, a un sentiment de complaença. En canvi el sublim, és radical, és l'expressió del que no es pot expressar, ens remou, és inexplicable, trenca les regles. El sublim és un sentiment en el qual el plaer prové, en últim terme, de la pena.

Vaig anar al concert dels Manel i em va semblar bonic, correcte, agradable, previsible. Forma part de l'univers del bell. Pocs dies després he anat al Teatre Lliure a veure Caín & Caín , una creació de Pep Ramis i Eduard Fernández: em va commoure, em va inquietar, em va fer entendre coses sense dir-les. Forma part de l'univers del sublim. Per cert, l'Eduard Fernández és mig perico (tot i que sembla que en un curiós procés de transfuguisme). Els Manel són redundantment culers.

Diumenge s'enfronten dues maneres de veure el món i el futbol. Dues maneres de ser i d'estar que troben la millor metàfora en la samarreta més venuda: el 10 de Messi i el 21 de Jarque. Si diumenge guanyés el Barcelona, seria, per als seus seguidors, una manifestació del bell. Diuen els que en saben que juguen bé el futbol (jo no puc opinar perquè no miro els seus partits): harmonia, bellesa en el joc, una poesia que rima. Es tractaria d'una victòria previsible: tot en ordre. Quan diumenge guanyi l'Espanyol reviurem el sentiment del sublim. La subversió dels valors, el país enfadat amb nosaltres, el sentiment íntim, singular i amb pocs per compartir-lo: un plaer que provindrà de la pena i per això serà més intens. Una discussió amb el meu fill quan em demani anar amb la seva samarreta del Coro a l'escola i jo, per evitar problemes, l'hi desaconselli.

Perquè la bellesa profunda del futbol no són les parets, ni les jugades trenades, ni les grans rematades a gol. El que de veritat commou i emociona és que un equip petit com l'Espanyol li torni a donar un disgust (després del Tamudazo i del Delapeñazo) al millor equip del món, amb el millor entrenador del món, amb el millor jugador del món, del millor club del món en el millor camp del món davant la millor afició del món. Perquè diumenge, nosaltres que no som d'eixe món, guanyarem: serà sublim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT