Tres maneres pràctiques de desactivar l’Espanyol
A Cornellà hi havia ganes, lògiques, de tamudazo. L’afició s’havia vestit per fer la guitza al Barça, com ha de ser. L’entrenador local va treure la millor alineació possible però no sabia que l’absència de Víctor Sánchez, l’home que mossega amb més criteri del seu equip, seria tan definitiva. Aquesta vegada, sense cap campanya amenitzada per cap èxit musical de Raphael, l’Espanyol va començar el partit amb tant respecte pel rival que semblaven ninots estàtics -ni pressionaven, ni tapaven forats- i el Barça va trobar, de seguida, les maneres ràpides, i pràctiques, de desactivar la hipermotivació de l’afició local.
El control absolut de la pilota, la generació d’ocasions claríssimes i la pressió per recuperar la pilota en menys de cinc segons després de perdre-la. Allò que va fer el millor Barça de Rijkaard, que va sublimar i perfeccionar amb Guardiola i que està arribant, potser amb menys continuïtat, amb un Messi que ja és el millor centrecampista del món i amb un Neymar i Luis Suárez que, ara ja sí, ja sembla que ensumin títols. Un cop anul·lat el rival, només calia paciència, continuar tocant a dos tocs i guanyar l’esquena de la defensa perica amb passades per sobre, fetes amb el guant de Messi o d’Iniesta, que regalaven les assistències penjades per sobre de l’última línia rival.
Als cinc minuts Neymar i Suárez ja havien fet lluir un Kiko Casillas que, sota pals, continua traient mans impossibles. L’exhibició imperial del Barça continuava i, abans del primer gol, l’equip de Luis Enrique tenia un 89% de possessió de pilota. Mai, des que és a la banqueta, s’havia aconseguit un percentatge tan abassegador en tota la temporada. I va arribar el gol. Potser el millor gol col·lectiu de la temporada. Menys Bravo i Luis Suárez -que es va obrir de cames, encara no sé per què, però que li va sortir rodó-, la van tocar tots els altres jugadors de camp. Tots nou, fins que Neymar va afusellar Kiko pel centre de la porteria. Al següent atac, gol de Messi, previ orsai de Suárez que Mateu Lahoz es va empassar. Amb 0 a 2 es va acabar el partit. Neymar en va tenir tres més de molt clares, Messi va tornar a xutar al pal i l’Espanyol, contra deu homes per l’expulsió d’un sorrut Jordi Alba i d’un àrbitre milhomes, només va fer treballar Claudio Bravo quan ja només quedava un quart d’hora.
Aquest Barça fa olor de campió. Aquests jugadors, si no fos pel rebot tonto de Sevilla, portarien catorze victòries seguides. Som al lloc just, al moment oportú i amb l’equip pletòric i carregat de ganes. Dimarts, però, arriba el Getafe, que ja ens ha esguerrat més d’un títol. Res guanyat, tot per guanyar.
