Publicitat
Publicitat

CRÒNICA

‘You can be heroes!’

És la meva quarta marató i la tercera de Barcelona, però aquest cop és tot una mica diferent, perquè corro amb amics debutants

“Què? Escriuràs alguna cosa per a l’ARA?”, em pregunta un noi, cap al quilòmetre 5, al camp del Barça. I jo li dic: “Sí, però ja no sé quines novetats escriure! Me les heu d’explicar vosaltres”. I ell somriu i fa: “Doncs, demà, abans d’anar a treballar ens ho llegirem i ens animarem”.

És la meva quarta marató i la tercera de Barcelona, però aquest cop és tot una mica diferent, perquè corro amb amics debutants. Hem dit que anirem junts, enraonant, com quan vam fer la tirada llarga de trenta, però ens perdrem cap al vint-i-cinc. La culpa? Tota meva; em prenc un gel que em provoca una pujada que ja li hauria anat bé a Filípides, al cel sia. També és una marató diferent per una altra raó: hi ha un xicot sirià que va en cadira de rodes, l’Adnan. El vam conèixer a través d’un reportatge de Catalunya Ràdio, ens va dir que el seu somni era fer maratons i el vam convidar a venir. Llavors vam endevinar que ens acabava de passar allò que passa de vegades: que hi ha qui diu que vol “fer maratons” però en realitat vol dir que vol “fer curses”. Vam contactar amb la gent de Correambmi perquè l’ajudessin. Són un grup de corredors que empenyen gent en cadira de rodes. “Si vols sortir amb nosaltres -em va dir en Dídac, que és qui ha portat la cadira de l’Adnan-, et garanteixo un devessall d’emocions”. No ho he fet, perquè no volia deixar els amics debutants. Els dec una cervesa. Pel camí m’he trobat altra gent que també empeny cadires. Els d’Egoismo Positivo, que, a part de tot, porten dos altaveus amb música motivadora. Immens respecte per tots ells. I immens respecte pel senyor que corria amb crosses. Es deia Gianni Sasso.

He compartit viatge força estona amb el cuiner Sergi de Meià, que m’anava explicant quins eren els restaurants que vèiem. “Aquest és el Bardeni, el local del Dani Lechuga”, m’ha dit quan érem al carrer València. Jo ja no podia pensar en menjar. Però abans d’arribar al trenta, alegria, xerrameca, acudits. El Dalai-lama del passeig de Gràcia, un habitual. Els del grup d’homenatge a Dire Straits, al 15. Gràcies. Els del grup d’homenatge a Bowie, al 19. Gràcies. Tocaven Heroes, quan hem passat nosaltres, i com que encara teníem forces hem cantat: “ You can be heroes! Just for one day! ” I hem saltat. Després, passat el trenta-cinc, me’n recordaria, d’aquests salts, perquè ja aniria morta.

He perdut els amics abans del trenta. I ja ha arribat el moment de la introspecció. El litoral, amb aquella olor matadora de paelles fent xup-xup, les trampes mentals: “Aviat arribarem a l’Arc de Triomf...” Una ambulància amb un senyor a terra, un pare i un fill que la fan junts, la típica senyora que travessa, el típic senyor que porta l’ARA i el tortell, el típic que t’entrena “No abaixeu ritme!”, el que abandona, el que camina. Les dutxes, beneïdes siguin, i la millor part: la plaça Catalunya. Després, Colom. I tu dius: “Me’n queden quatre. O són cinc? Ja no regeixo, però en tot cas, què són quatre?” Penso en l’Adnan per no pensar en aquest terrible 41 que no arriba, que no veig. I penso en els meus amics, l’Olivia, el David, el Lluís, el Valen... I veig els xurros que anuncien la meta. I barbotejo el “Mai més” de cada any.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT