Publicitat
Publicitat

FUTBOL - PRIMERA DIVISIÓ

L’Espanyol més efectiu s’acomiada amb triomf

Els blanc-i-blaus tomben el Granada (1-2) i opten a ser vuitens en el primer any de Sánchez Flores

Set minuts de rauxa van ser suficients per a l’Espanyol per acomiadar amb un triomf a Granada (1-2) la primera temporada de Quique Sánchez Flores. Des del 1974 els blanc-i-blaus no tancaven un curs amb triomf a domicili. Un curs, aquest, més que notable per als periquitos: 56 punts, una perenne sensació de tranquil·litat i un missatge d’il·lusió cap a l’afició que s’ha de veure refermat en els pròxims anys. Ahir, a Los Cármenes, l’onze de gala periquito va fer un partit força similar als que ha estat firmant a domicili. Aquest cop, però, va estar marcat per un inici demolidor que va resumir els cursos de tots dos equips: amb ben poc, l’Espanyol, més efectiu i pràctic, va trobar encert en dues contres verticals que va convertir en ganivetades al cor d’un Granada xiulat pels seus. Primer Leo Baptistão, després d’una errada del defensa islandès Ingason, i després Rubén Vezo, en pròpia porteria, van empènyer les dues accions al fons de la xarxa andalusa. Dos regals defensius que van significar una sonora xiulada de l’afició local.

Viure de renda

En aquestes dues accions quedava retratada la defensa d’un Granada desafortunat que lluitava contra el rival i contra si mateix. La comoditat del 0-2, però, no va fer gaire bé a un Espanyol que va voler viure de renda i va pecar d’excés de relaxació. Incapaç de retenir la pilota, va acabar donant vida al rival en un partit que hauria d’haver tancat. I és que, sense que els granadins haguessin fet acte de presència al partit, Andreas Pereira va sorprendre un Diego López a qui, després del gran curs que ha firmat, se li perdona la cantada d’ahir. Arran del gol, el Granada va animar-se, i mentre s’eixugava les llàgrimes pels entrebancs inicials, va tirar d’orgull per donar emoció a un partit que semblava haver-la perdut tota al minut 7.

Resguardat en camp propi, l’ Espanyol va conformar-se amb aguantar, i va limitar els seus intents a tímids contracops en què pecava d’excés de presses i d’imprecisions. Que Diego López tingués més feina que el mexicà Guillermo Ochoa deixa clar cap on va anar evolucionant el partit. Els blanc-i-blaus no van necessitar res més. La feina ja estava feta. Ara ja només queda veure si l’Alabès i l’Eibar permeten mantenir una vuitena posició que, a principis de temporada, qualsevol periquito hauria firmat.

Etiquetes

Més continguts de