Publicitat
Publicitat

Una teoria de l'amor aplicada al futbol

Després d'aquesta setmana, podem gaudir d'una diada de Sant Jordi tranquil·la. Les possibilitats de classificar-nos per a Europa segueixen intactes i a les cortinetes de TV3 podem seguir sentint el Viatge a Ítaca en lloc de veure nens pintats ridículament cantant cançonetes absurdes.

Diumenge vam veure un gran partit i Osvaldo ens va fer feliços amb una punxada d'angoixa. Cada demostració d'aquest gran jugador la vivim com una retallada en el temps que ens queda de veure'l amb la nostra samarreta. La felicitat d'avui és el disgust de demà. I el somriure del Dani president per cada gol del Dani jugador (per cert, les vinculacions entre aquest nom i el nostre club semblen màgiques) no sabem mai si és conseqüència de l'alegria pel gol o per l'augment del negoci en la previsible (i confirmada per Germán de la Cruz per la via habitual de la negació) venda d'aquest estiu.

Però avui és Sant Jordi i proposo que parlem d'amor. En general, el que més s'assembla a l'amor per un club és l'amor per un fill: no el tries i és incondicional. Si et dóna alegries, et fa intensament feliç, però és quan ho està passant malament quan et sents més a prop d'ell, quan el teu suport és més important i quan més tens la sensació que el seu destí depèn de tu. En la intimitat, ets crític amb el que fa i a vegades no t'agrada com és, però quan sents que l'agredeixen, fas teves les mítiques paraules de Belén Esteban.

N'hi ha que viuen aquest amor com un enamorament: per motius no sempre explicables s'enamoren d'un club i trenquen el compromís tot iniciant una nova vida. Reconec que ha de tenir la seva gràcia, però em costa d'imaginar. De tota manera, l'Espanyol no pot renunciar a cap incorporació, com és el cas del periodista esportiu de TVE a Catalunya Ernest Riveras. Aquesta setmana m'ha donat l'alegria de la seva conversió. Ell nega que sigui una conversió, ja que fins que ha vist la llum diu que era agnòstic en matèria futbolística. No entraré en detalls, però els que som de la promoció 1979-1983 de l'escola Súnion podem recordar el seu agnosticisme i com patíem els tres periquitos d'aquella escola. Però aquest passat no li treu mèrit: ans al contrari. I més quan, com ha declarat ell mateix, ho ha fet per seguir l'opció triada pel seu fill. Benvingut, Ernest.

Però hi ha una tercera opció: l'amor des de la intel·ligència. Aquí l'equivalència seria l'amistat i l'exemple l'opció de Xavier Rubert de Ventós. En coherència amb la seva crítica a les identitats redundants o concèntriques de què parlava aquí fa un parell de setmanes, el filòsof s'ha fet soci de l'Espanyol. Esclar que potser tot ha estat un "canvi de cromos" -o una aposta- amb el seu amic i cicerone periquito Josep Ramoneda: tu et fas independentista i jo em faig periquito. Ben pensat, és un bon sistema de trobar nous adeptes. De fet, ofereixo canviar el meu federalisme (en crisi, tot s'ha de dir, ja que no trobo espanyols que es vulguin federar amb mi a banda del meu amic Antonio de la Torre) per l'independentisme si algun culer opta per la fe periquita.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT