Asma Lamrabet: musulmana vital

BarcelonaMalgrat ser metge hematòloga a l’hospital Ibn Sina de Rabat, i després d’haver treballat en diversos hospitals de l’Amèrica Llatina durant anys, la marroquina Asma Lamrabet és coneguda per tractar un altre tipus de malaltia que gangrena un cos anomenat islam. Una malaltia que ha anat desenvolupant-se amb els segles, tot i partir d’un cos sa i fort, per culpa de l’excés de desequilibris després de créixer ràpidament i començar a patir els primers brots d’amnèsia i malestar intern. Un cos anomenat islam que ja no és jove, tampoc vell. Amb signes clars de decadència, però amb cèl·lules regeneradores que li donen un nou impuls i esperances de curació. I la doctora Lamrabet, com moltes altres musulmanes i musulmans, es nega a deixar el cos en mans de botxins.

Igualtat sagrada

Reconeguda arreu pel seu compromís amb una lectura igualitària i alliberadora de l’islam i per les denúncies directes de les tergiversacions que pateixen les fonts d’aquesta religió, els seus diagnòstics són contundents: “Ara que tant es parla de la urgència de reformar l’islam, la implicació de les dones és, més que necessària, vital. Avui necessitem profundament una nova interpretació de l’islam feta per dones realitzades en la seva fe i també en la seva feminitat, en la seva vida i en les seves comunitats, profundament compromeses com a conseqüència de la seva exigència espiritual”, explica la intel·lectual marroquina.

I perquè els seus comentaris no traspuïn cap mena de crítica a l’islam original, sinó a la tergiversació històrica posterior, afegeix: “Necessitem aquesta mena d’espiritualitat femenina per recordar la realitat igualitària que el Text Sagrat ens presenta constantment i que la vida quotidiana dels musulmans traeix, per ignorància o per indiferència, cada dia. Una lectura intel·ligent i estructurada de l’Alcorà ens revela un missatge profundament igualitari entre homes i dones, a qui Déu ha volgut diferents per les seves funcions biològiques però iguals en tots els àmbits de la seva humanitat. La dicotomia entre homes i dones en les comunitats musulmanes contemporànies és el resultat d’aquesta traïció al missatge de l’islam. L’exclusió de la dona de les decisions religioses, polítiques, econòmiques i socials és una gran tragèdia per a la nostra història”.

Lamrabet també és autora de nombrosos llibres sobre aquestes qüestions, com l’essencial L’Alcorà i les dones. Una lectura d’alliberament (publicat en català per Abadia i en castellà per Icaria), en què es pregunta: “¿Com fer front a la complexitat de la nostra realitat social quan som presoners de jurisprudències que, a més d’haver vist la llum en contextos radicalment diferents, es troben a vegades en total contradicció amb els principis fonamentals del missatge alcorànic? ¿Com ressuscitar l’impuls d’alliberament que l’islam de la revelació va fomentar, però que va ser relegat als confins de la història islàmica i que es manté en un silenci espantós? ¿Com ressuscitar aquest impuls en el cor dels musulmans i sobretot de les musulmanes, que són les principals afectades per aquesta manca de justícia? ¿Com convèncer aquells i aquelles que es resisteixen a aquesta dinàmica de reformisme per por a perdre’s a si mateixos? ¿Com explicar-los que no és possible romandre fidels a l’islam sense renovació, sense esperit crític, sense reflexió profunda, sense debat constructiu?”.

Interrogants llançats al cel, carregats de determinació i de paciència, d’humilitat i d’arguments, que Asma Lamrabet no es cansa de repetir en conferències, als mitjans de comunicació i, des del 2011, també com a directora del Centre d’Estudis Femenins a l’Islam dins de la institució religiosa Rabita Mohammadia, amb seu a Rabat.

Despertar la consciència

La bona notícia és que missatges com el seu són cada vegada més escoltats i reconeguts en tot el món islàmic, malgrat la forta inèrcia a la contra: “Proposar una relectura de les fonts i de les interpretacions a partir d’una perspectiva femenina no és probablement l’única solució als problemes que viuen les dones en les nostres societats musulmanes. Però ¿no és cert que prendre la paraula ja és una acció en ella mateixa?”, explica aquesta musulmana íntegra que lluita contra qualsevol integrisme. Les seves receptes beuen de les fonts d’una tradició que estima i estudia i que considera altament tergiversada, fins al punt que avui ens sembla impossible que alguns episodis que demostren aquesta igualtat de gènere a l’islam haguessin passat veritablement, com la participació de les dones en totes les esferes públiques durant les primeres generacions.

Eloqüent, Lamrabet explica: “La primera universitat construïda en terres de l’islam, Al Qarawiyyin, a Fes, va ser obra d’una dona de qui els musulmans han sentit a parlar molt poc. També la universitat d’al-Azhar, a Egipte, de renom universal i centre religiós per excel·lència, va ser construïda per una dona, Al-Janzidara. Vet aquí dues dones que van ser a l’origen de dues de les universitats religioses de més prestigi al món islàmic i que continuen sent unes completes desconegudes per moltes generacions de musulmans. El súmmum de la història és que aquestes mateixes universitats van estar prohibides durant molt temps per a les musulmanes!”

Paradoxes com aquestes, pura tergiversació, són tan abundants a la història de l’islam que es fa evident que cal rellegir la història per extreure’n uns testimonis silenciats i oblidats, així com una reforma estructural de tota la societat: “Elaborar un tipus de lleis que defensen les prohibicions a cada pas amb l’objectiu de prevenir els riscos, sempre probables, d’una depravació moral és la prova que el nostre pensament està mortalment assetjat”, diu Lamrabet. I continua: “No es tracta de prohibir com a mètode d’anticipació, sinó d’educar amb el fi de despertar l’individu i la seva consciència, única manera de prevenir qualsevol amoralitat. Es tracta d’elaborar una veritable ètica de la gestió de la llibertat a partir d’una educació espiritual adient, que tingui en compte la realitat profunda de cada context”.