Publicitat
Publicitat

Recuperar la fotografia analògica al segle XXI

Després de més de dos anys i 400 participants apuntats, La Cámara Con Alas es consolida com a comunitat fotogràfica col·laborativa a distància

“El component més important d’una càmera són els 30 centímetres que hi ha al darrere”. Citant el mestre Ansel Adams, Sergio Novo resumeix el lema de La Cámara Con Alas, un projecte fotogràfic nascut a principis del 2014 i que consisteix a fer servir càmeres analògiques i enviar-les a altres participants per correu postal. Una cadena humana, un projecte col·laboratiu en què les persones són el factor clau i l’engranatge principal són les màquines que volen de participant en participant arreu d’Espanya. “Tot va començar com un joc amb un amic que vivia als Estats Units i a qui volia enviar un rodet per fer dobles exposicions... I ha acabat convertint-se en una comunitat”, explica l’artífex de La Cámara Con Alas, Sergio Novo. Ja són més de 130.600 km els que han recorregut les càmeres que Novo ha llançat a volar des del 2014.

Novo, enamorat de la fotografia analògica i resident a Madrid, va pensar que intercanviant-se un rodet amb el seu col·lega dels EUA no n’hi havia prou, i va decidir crear un sistema amb el qual tothom pogués provar càmeres diferents i compartir-ne els resultats amb altres usuaris a internet. Novo assegura que a La Cámara Con Alas “no hi ha tecnicismes ni càmeres cares”, sinó que pretén ser una excusa perquè tothom faci fotografies independentment de l’equip i l’experiència. “Treballem amb una dinàmica tancada en la qual tothom sap quan li arribarà una càmera, quants dies té per fer-la servir i a qui l’ha d’enviar després”.

I és que una de les claus d’aquest projecte és el seu mecanisme senzill i sense pretensions. Qualsevol persona interessada a participar-hi ha d’enviar un correu electrònic a Novo, especificar amb quina càmera vol participar i esperar el seu torn. El cost per a qui participa és el rodet, el revelat i l’enviament per correu postal de la càmera a la següent persona. Tothom s’envia les càmeres dins del territori espanyol per evitar que uns paguin més que d’altres, tot i que hi hagut casos en què algun usuari s’ha endut una càmera de vacances més enllà de la Península.

Tot va començar amb una Olympus Mju, una càmera compacta de 35 mm que va ser batejada com La Viajera i que actualment acumula més de 30.000 km recorreguts. A l’Olympus la van seguir una Instax Mini 90 de Fujifilm i una Polaroid 600. Després s’hi van afegir models més mediàtics, com la Diana F+ i la Sprocket Rocket de Lomography, clàssics com la Lubitel 166 i una Polaroid Land 250, o càmeres artesanals com la NOPO Camera, feta de fusta. Un total de vuit càmeres -totes batejades amb un nom personalitzat- que han volat donant grans alegries als seus participants, seguidors del món analògic.

Alguns dels models que han participat ja han acabat el seu vol o estan a punt de fer-ho, d’altres -com l’Olympus Mju- continuen el seu camí, i també s’incorporen noves càmeres al projecte. És el cas de la Zorki 4, batejada com la Flying Zorki, una càmera telemètrica totalment mecànica i que s’incorpora per ocupar el buit que ha deixat la Polaroid 600 darrerament.

Compartir experiències

Més enllà del tipus de càmeres que ofereix aquest projecte, Sergio Novo creu que la gent s’hi apunta perquè “és una manera de compartir experiències, de provar diferents càmeres i perquè no suposa una gran despesa per a qui hi participa”.

I per a qui ho coordina? Novo assegura que finançar un projecte com La Cámara Con Alas és complicat i al final “el 99% de les despeses” surten de la seva butxaca. Les donacions econòmiques no “s’estilen gaire”, explica. En canvi, només té paraules d’agraïment per a aquelles marques o persones que han cedit càmeres al projecte.

El funcionament de La Cámara Con Alas és molt senzill però, ¿quins són els inconvenients de confiar que la gent col·labori i compleixi les condicions? “He de coordinar totes les càmeres i participants, perquè hi ha vegades que algú s’oblida que l’ha d’enviar a la següent persona, o no compleix amb els terminis establerts”, explica Novo. De la mateixa manera, també comenta que fins i tot hi ha qui s’ha compromès a participar-hi i després “ni tan sols treu la càmera de la capsa o la reté durant mesos”. Aquests, però, són casos aïllats i la dinàmica del projecte acostuma a ser molt àgil. Novo explica que, arran d’engegar La Cámara Con Alas, ha conegut molta gent amb qui després, fins i tot, ha establert una relació d’amistat.

Alguns pensaran que a aquestes alçades del segle XXI és sorprenent que hi hagi una comunitat tan gran d’amants de la fotografia química. Sergio Novo pensa que no, i afegeix: “Crec que estem vivint un ressorgiment analògic, i és una pena que les càmeres modernes i el revelat sigui tan car actualment”. Malgrat l’aspecte econòmic, el creador de La Cámara Con Alas apunta que la fotografia tradicional és més pausada, implica més reflexió prèvia i conté el factor sorpresa, que la fa més enriquidora que la digital. “La base d’aquest projecte és demostrar que no calen càmeres caríssimes per fer bones fotos. Si fins i tot amb una capsa de mistos funciona!”, diu.

La Cámara Con Alas és una comunitat 100% analògica, tot i que els participants estan cridats a compartir les seves fotografies i experiències a internet perquè tothom els conegui. Neix així una comunitat que funciona de forma col·laborativa, desinteressada, i que sembla destinada a seguir creixent. Projectes de futur? Sí. En el marc del festival internacional de fotografia analògica Revela-T de Vilassar de Dalt, a finals de maig, es podran veure exposades fotografies d’alguns dels participants que han experimentat la càmera estenopeica de NOPO Cameras. A més, la iniciativa Del negatiu al Paper, impulsada també per Novo a la web del projecte, permetrà que tothom que hagi fet servir alguna de les màquines de La Cámara Con Alas pugui posar a la venda les seves obres, encara que siguin fotògrafs amateurs. Llarga vida a la passió química, i llarg camí a les càmeres voladores.

Més continguts de