Publicitat
Publicitat

La fotografia de les emocions vista des de dins

Terapeutes, fotògrafs i pacients sostenen que les imatges són una bona eina de connexió, de comunicació i de descobriment personal

Jean-Mathieu Gosselin té 55 anys però només recorda els dos últims. Un ictus es va endur els seus records d’editor, escriptor i periodista. També els quatre idiomes que parlava, les cares que coneixia i els llocs on havia viatjat. El Jean-Mathieu, però, ara passeja per Barcelona tres hores al dia acompanyat de la seva inseparable càmera i immortalitza la ciutat. En l’últim any ha assistit a diversos cursos de fotografia i, com que encara no pot escriure ni llegir amb l’agilitat i precisió que ho feia abans, reconeix que la imatge és ara la seva manera de comunicar. “Potser em falta cervell, però no pas cor. La meva vida consisteix ara a aprendre, descobrir i crear”, explica. Aquest aprenentatge l’està fent a través de les imatges, però també a través d’un equip mèdic que l’ha animat precisament a creure en la fotografia com a eina de superació i motivació.

Elena Vallet, terapeuta i presidenta de l’ Associació Professional Espanyola d’Artterapeutes (ATe), creu que la fotografia arriba on les paraules a vegades no poden arribar, de manera que connecta amb el món i els records i la dota d’un “poder restauratiu” per a aquelles persones que la practiquen. Aquest concepte ha sigut batejat històricament com a “fotografia terapèutica”. El fotògraf i també terapeuta  David Viñuales considera, igual que Vallet, que la fotografia cultiva la creativitat i, per tant, genera un reforç positiu que es pot traduir després en una millor comunicació o en un grau de felicitat més elevat. En Jean-Mathieu ha trobat en aquesta creativitat la motivació per omplir el seu ordinador de fotografies cada dia, per classificar-les i enviar-les per correu electrònic al seu pare, que viu a França. “La fotografia m’ha ajudat a tornar a començar”, assegura.

Qui també coneix de prop l’efecte restauratiu de la fotografia és Cristina Núñez. Aquesta fotògrafa catalana ha desenvolupat The Self-Portrait Experience, un mètode per explorar la pròpia vida interior mitjançant l’autoretrat, i ja fa anys que l’ensenya per tot el món. Núñez s’ha servit dels autoretrats per fer autoteràpia i explorar la seva identitat personal i creativa: “La fotografia és un mitjà per convertir la meva merda en diamants. Però també la dels altres”. En el seu estudi no només ella es fa fotos, també anima els altres a fer-se fotografies expressant tots els sentiments continguts, aconseguint imatges colpidores i sinceres. O com ho defineix ella: “Facilitant processos creatius que neixen de l’inconscient”. Núñez creu que “l’autoretrat serveix per coneixe’ns millor” i aposta per la interacció amb tercers. “Em dóna energia veure els altres allà davant, transformant-se. Ser testimoni del despertar i de l’evolució interior de les persones és brutal”, confessa.

Despertar de la consciència

¿I quins beneficis aporta la fotografia en el marc d’una teràpia? “Els pacients es desperten”, respon Viñuales. Parla del “despertar de la consciència”, un concepte molt arrelat tradicionalment a la meditació, però també aplicable a la fotografia, segons ell, perquè les imatges permeten veure més coses al nostre voltant i “ens fan conscients de la nostra pròpia presència”. En la mateixa línia de pensament humanista, el també fotògraf, docent i terapeuta  Jaume Cosialls parla de “fotografia contemplativa”, un concepte que parteix de la consciència, de l’observació de l’entorn i de l’abstracció de les coses que ens envolten. Cosialls aposta per aplicar en fotografia el principi de l’“ara i aquí” de la teràpia Gestalt, per aconseguir “captar el que veiem i sentim més enllà dels nostres ulls”.

La fotografia es converteix en una “fórmula per estar millor i sentir-se bé”, diu Viñuales. I aquest estat de pau interior, ¿es pot aprendre? Viñuales creu que és possible, i precisament des de finals d’octubre està impartint a l’escola Grisart un curs de fotografia terapèutica i participativa en què els alumnes aprenen a “gestionar la càmera i les emocions a la vegada”. Cosialls també pensa que es pot ensenyar a mirar diferent, i als seus tallers de fotografia contemplativa de La Madriguera s’aprèn a observar i captar detalls i sensacions a través de l’objectiu.

Taller amb adolescents

“Tothom té una història per explicar”. Amb aquest pretext la fundació  Photographic Social Vision (PSV) ha donat l’oportunitat a 26 adolescents de Sant Adrià de Besòs i Barcelona d’expressar-se i treballar la narrativa personal a través de la fotografia. El taller, coordinat per Alice Monteil i Mireia Plans, de l’àrea d’educació de PSV, ha donat pas a l’exposició Déjame ser yo, inaugurada el 15 d’octubre al Centre Cívic Pati Llimona. Durant sis mesos l’equip de PSV i els adolescents han treballat en el marc de la fotografia participativa, una pràctica en col·lectiu pensada per debatre aspectes socials, personals o quotidians a través de la imatge, a la vegada que es generen diàlegs i noves vies de comunicació entre els participants. “L’objectiu d’aquest taller era acompanyar els adolescents en el seu procés creatiu i que trobessin la història que volen donar a conèixer -explica Monteil-. Darrere d’un projecte expositiu o artístic com aquest s’amaga la voluntat de trencar categories i crear vincles”, afegeix.

La terapeuta i presidenta d’ATe, Elena Vallet, creu que la fotografia també és una eina de “mediació en comunicació i diàleg” quan es treballa en grup. Així, Vallet i Monteil coincideixen a destacar que la fotografia participativa “transforma el punt de vista de qui la practica”, cosa que provoca un canvi de perspectiva i genera més empatia. Vallet afegeix que aquesta pràctica, encara que sigui col·lectiva, també ajuda a “connectar amb un mateix perquè fa mirar cap endins”, de manera que es converteix en un instrument a partir del qual entendre’ns i també entendre com ens relacionem amb el món i els altres.

Més continguts de