Arévalo i el socarradet

BarcelonaA mi cuinar em fa molta mandra. És com una malaltia. Preferiria morir de gana que cuinar. M’haurien de dedicar una Marató de TV3. Em resulta horrible haver d’anar a comprar menjar, guardar-lo, haver de recordar quan caduca, netejar-lo, tallar-lo, preparar-lo, rentar olles i cassoles, rentar plats... De veritat, crec que cuinar és una activitat que els pobres ens hem autoconvençut que és bonica però que en realitat és una estafa mental que ens fem per no ensorrar-nos pensant que el que mola és seure en un restaurant i menjar ben cuinat el que et ve de gust, no el que un dissabte al matí al súper vas decidir que menjaries dimecres al vespre... Cuinar és pesat, i si a sobre et queda malament, és espantós! Has perdut el temps i l’esforç. Ho sento però no em convenceran. Hi ha gent que ho fa molt bé i els hem de donar negoci. Si llençar el menjar és pecat, que hi hagi cuiners a l’atur és una falta de consideració.

Tot això ho dic perquè quan decideixo cuinar per a altri em genera tanta tensió que sempre espero massa retorn. Un Cartier, un viatge a Samoa o a Mustique, una promesa d’amor etern o un Pomerània marró són algunes de les coses que mai arriben després que jo hagi cuinat una laboriosa truita de patates o un saltat de ceps amb pernil. I això em genera frustració. Per això cada cop cuino menys per a altri...

Crec que del meu parer s’ha fet Arévalo, que el cap de setmana passat va voler cuinar per als seus amics i, al final, li va sortir el tret per la culata. L’humorista -que subjectiu, referir-s’hi per l’ofici...- va tenir a dinar el rei emèrit, la seva filla siamesa, Bertín Osborne i la dona i algunes de les seves filles. La gràcia que li va fer a Arévalo fer paella per a Bertins i Borbons no està escrita enlloc perquè no es pot plasmar en paraules. Com tots els que fan coses amb Joan Carles I, l’apèndix d’Osborne somiava a fer-ho, sobretot, per explicar-ho. Concretament, a Twitter, on es veu que alguns humans han decidit lliurement seguir-lo. Però, després del sobreesforç de fer una paella reial, només hi ha hagut frustració, per a la icona de l’humor intel·ligent. La cascada de serotonina que preveia es va acabar convertint en un bany de realitat menys monàrquic que presentar-se a una entrevista de feina.

Arévalo va fer el tuit de l’èxit social adjuntant-hi una foto de tots els il·lustres comensals i un text que deia: “Muy contento de hacer una paella al Rey Emérito. Don Juancarlos y Doña Elena, con buenos amigos y con el arroz en su punto”. Però res va anar com preveia. Al cap d’uns instants, el madrileny descobria que aquella paella pintava menys a Twitter que Marhuenda a Razzmatazz. Coses com “si hagués sigut una família pobra no ho hauries fet” o mems de gent vomitant van ser algunes de les respostes més amables que va rebre.

I a partir de llavors, una escalada de frustració. Arévalo va esborrar el tuit i en va fer un altre on no es va estar de res. Disculpin les faltes, que no són meves, però no puc ometre-les perquè crec que són tan explicatives de la història recent d’Espanya com el contingut mateix: “Joder cuanto retorcidos Gilipoyas y envidiosos hay y gente disconforme.. pues.. que os den.. ” Així va acabar el dinar d’Arévalo i companyia. Tot el matí suant per fer un arròs “en su punto ” i així l’hi paga Twitter. Hi deixa la pell per acontentar la gerontocaspa i després no pot ni explicar-ho. Llavors quina gràcia té? ¿Es posen tots camisa de màniga llarga en plena onada de calor i no ho poden ni ensenyar? Pobrets!

Espero que, almenys, al pobre Arévalo no li toqués menjar el socarrat del fons del paelló perquè a la resta no els agradava. Socarrat per dinar i cibersocarrat per postres. Quin luxe de dia... Ja ho dic jo que és molt desagraït cuinar per a altri. El pròxim dia que truquin a Glovo i que cadascú pagui el seu dinar. Encara que no sé si tots els integrants d’aquesta troupe estan a favor d’aquesta pràctica. De fet, m’atreviria a dir que n’hi ha algun que no l’ha experimentat mai...

Però bé, per compensar el poc humor de l’humorista, sempre ens quedarà Mariscal. El pare del Cobi va presentar dimarts la Merche, al costat d’un Jaume Collboni amb vambes -però amb un vestit com els de sempre!- i d’Ada Colau. Per ser modern o inclusiu cal tenir el nom en castellà? M’ha quedat aquest regust a mi després de conèixer la protagonista del cartell de la Mercè. Potser no ho he acabat d’entendre perquè soc com Arévalo, que no té ni idea del món en què viu. Crec que sí, que soc com Arévalo. I jo tampoc no cuino més!