‘Better safe than sorry’

De l’expressió anglesa Better safe than sorry (Val més curar-se en salut) la natura n’ha fet un lema. El motiu és molt clar, els animals que pequen de ser massa porucs sobreviuen més i es reprodueixen més que els que pequen de ser massa imprudents. Alguns animals quan perceben un determinat estímul inofensiu pot ser que s’espantin. Òbviament, aquesta reacció d’espantar-se té uns costos: es gasta energia, es crida l’atenció de possibles enemics o preses potencials, fugint es pot prendre mal i, potser, es perd una bona oportunitat de menjar o d’aparellar-se. A altres animals els pot passar que menystinguin un veritable estímul perillós i els hi arribi el game over. Dit d’una altra manera, assumir el cost d’una falsa alarma, un fals positiu, compensa amb escreix el cost de no detectar un perill real, un fals negatiu. Per tant, els animals animats han sofert una forta pressió selectiva perquè evolucioni la por. De totes les emocions, la por és la que evidencia amb més claredat que són un mecanisme destinat a garantir la supervivència de l’organisme. Etimològicament, la paraula emoció fa referència a moviment, cosa que és molt encertada, ja que les emocions afavoreixen l’acció. Són una resposta corporal, la sensació de por és indissociable de l’augment dels batecs del cor.

La por pot fer acte de presència amb molta facilitat i té diferents vies per les quals pot emergir. Una és la via genètica. Els gossos neixen amb una predisposició innata a tenir por de certs estímuls com les altures o els sorolls intensos. A més, en un treball en què es feia una cria selectiva de gossos porucs de raça pòinter es va demostrar que en poques generacions es poden obtenir individus porucs de naixement. Malgrat que encara se’n desconeixen les causes, un altre estudi fet amb ratolins també va demostrar que la por es pot heretar. Els científics van fer que uns ratolins associessin l’olor d’ametlla a una descàrrega elèctrica. Com us podeu imaginar, van acabar agafant por a l’olor d’ametlla. El que va resultar realment sorprenent va ser que els fills i els néts d’aquests ratolins, quan van ser exposats a l’olor d’ametlla, sense haver patit cap descàrrega elèctrica, també van mostrar por. Una situació estressant per a la mare durant l’embaràs i la seva manera de comportar-se amb els cadells són altres causes que poden facilitar que el gos sigui poruc. Com ja s’ha vist a l’experiment dels ratolins i les descàrregues, una altre factor és l’aprenentatge. Al segle IV abans de Crist, Xenofont, un deixeble de Sòcrates, ja va deixar escrit com s’ha d’actuar perquè els animals no tinguin por. Aquest visionari, amb 2.000 anys d’antelació, ja es va adonar de la importància de reforçar la conducta. L’últim factor que influeix en l’aparició de la por és la socialització del gos. Si durant aquest període, que s’acaba entre la 10a i la 14a setmana, no té contacte amb persones o altres gossos, quedarà marcat de per vida.

El principal problema de la por és que es generalitza amb molta facilitat. Una gos que té por als petards, si mentre està sol a casa sent petards pot acabar tenint por a estar sol. O bé un gos que té por als homes vestits d’uniforme pot acabar agafant por a qualsevol home.

El consell: Deixar-se manipular

En un moment o altre de la seva vida el gos serà manipulat: ja sigui perquè s’ha clavat una punxa a la pota, perquè l’ha d’examinar el veterinari, perquè l’hem de medicar amb gotes o perquè els nens o amics voldran abraçar-lo. Val més començar quan encara és cadell. Li tocarem una part del cos, per exemple les orelles i, al mateix temps, li direm “Molt bé!” i li donarem un petit premi. A continuació tocarem una altra part del cos i farem exactament el mateix i seguirem. En la mesura en què en aquestes curtes sessions es mostri tolerant i content, anirem burxant una mica més: ens entretindrem més estona, exercirem més pressió, etc.